Religió a punyalades
L’AT Z A R DELS DIES
Hi ha notícies que, durant uns quants dies, ocupen les primeres planes dels diaris de mig món i que després desapareixen, sense que el lector pugui saber què ha passat, com ha acabat l’assumpte. Són com novel·les abandonades a mitja lectura, com pel·lícules interrompudes pels anuncis i substituïdes després, sense avís previ, per altres diferents. Aquest estiu, per exemple, l’atac contra Salman Rushdie va fer córrer molta tinta. Era una notícia rellevant i la sequera informativa d’agost la va magnificar. Però, de llavors ençà, amb prou feines hem sabut res més de l’escriptor. ¿Com es troba? ¿S’ha recuperat? L’última notícia la vaig llegir en una entrevista a Andrew Wylie, el seu agent literari, que deia que ha perdut un ull i la mobilitat d’un braç, però que sobreviurà a les punyalades que va rebre. Wylie es negava a precisar, suposo que per raons de seguretat, si Rushdie continua a l’hospital, si viu a casa o si s’ha instal·lat en algun altre lloc.
Joseph Anton, el llibre de memòries que Rushdie va escriure sobre l’impacte de la fàtua en la seva vida, comença l’any 1988, amb l’aparició d’Els versos satànics, i acaba l’any 2001 coincidint amb l’atemptat contra les Torres Bessones de Nova York. Les implicacions d’aquest marc temporal són clares. L’amenaça individual es dilueix en un atac en el qual moren milers de persones. L’autor perseguit per la manca de respecte a l’islam ja no és l’única víctima potencial; ara tothom pot ser víctima de l’integrisme.
Rushdie descriu amb tots els ets i uts la vida que va fer durant els anys que va viure amagat, els sacrificis que la fàtua li imposava, la relació amb els policies que el protegien, la indignació que s’apoderava d’ell cada cop que un escriptor –George Steiner, John le Carré, Arundhati Roy, John Berger– relativitzava l’amenaça que pesava sobre ell i el culpava d’haver-la provocat amb la seva sàtira de l’islam, les dificultats per publicar i per promoure els seus llibres, la humiliació d’haver de sotmetre la seva vida sentimental i familiar als imperatius de seguretat. Rememora la figura del seu pare, l’arribada a Anglaterra per estudiar, les turbulentes relacions amb les seves dones successives, amb el seu fill, amb els amics, amb els editors. Hi ha anècdotes simpàtiques, com quan, a instàncies dels policies que el protegeixen, surt al carrer amb una perruca, a Londres, i veu gent rient i sent un home que diu: “Mira, aquí va l’idiota del Rushdie amb perruca”. N’hi ha de lamentables, com l’altercat amb Martin Amis sopant a Nova York.
¿Quin va ser el crim de Rushdie? ¿Burlar-se de l’islam? El cas Rushdie va ser el punt de partida de la globalització del fanatisme. L’espurna d’Els versos satànics va encendre la llenya seca d’un integrisme que, de llavors ençà, ha fet córrer molta sang. La novetat no va ser la manca d’amor a la literatura o de sentit de l’humor dels fonamentalistes, perquè els fonamentalistes no han estat mai amants dels llibres ni de la broma, sinó que decidissin allargar la mà fins a Londres. La llibertat d’expressió de Rushdie posava en qüestió el seu poder. Un cop més, la sàtira revelava la seva capacitat subversiva. Ja se sap: una riallada val mil sil·logismes, sobretot quan ressona als cinc continents.
El llibre de Rushdie acaba bé. El servei secret britànic considera que l’escriptor ja no està amenaçat i li deixa fer una vida normal, amb unes precaucions mínimes. La llibertat d’expressió ha vençut. Ple d’optimisme, Rushdie ens recorda que Ovidi, perseguit per l’emperador August, es va haver d’exiliar en un racó perdut del mar Negre i va passar els anys que li quedaven de vida demanant permís per tornar a Roma; l’emperador no el va perdonar i Ovidi va morir a l’exili; però la seva poesia va sobreviure a l’imperi romà.
Malauradament, però, la història de Rushdie no va acabar l’any 2001, com el llibre. Les punyalades que va rebre a Nova York aquest estiu són un trist epíleg que ens obliga a interrogar-nos de nou sobre els límits de la llibertat d’expressió i sobre la responsabilitat de la religió musulmana pels crims comesos en el seu nom. Abans de llegir Joseph Anton, jo em guiava per un consell de H.L. Mencken, que va escriure que cal respectar la religió dels altres en la mateixa mesura que, quan algú ens ensenya una fotografia de la seva família, respectem educadament la seva convicció que la seva parella i els seus fills són un prodigi de bellesa i d’intel·ligència.
Ara ja no n’estic tan segur. Soc conscient que no es pot culpar una religió pels crims de fanàtics que la professen. La responsabilitat pels actes delictius és individual, no col·lectiva. L’islam mereix tant respecte com el catolicisme o el budisme. Però és molt difícil respectar algú que ens obliga a punyalades a reconèixer les qualitats de les persones que estima. És molt difícil respectar una religió en el nom de la qual s’assassinen dones que no es volen cobrir els cabells, com veiem des de fa setmanes. ¿Quantes adolescents han mort, a l’Iran, per negar-se a portar vel?
A tots ens seria més fàcil respectar l’islam si els islamistes de bona fe es respectessin a si mateixos i condemnessin sense embuts aquests fets. Mentre no es rebel·lin, mentre no deixin clar que tot això no es fa en el seu nom, sempre flotarà damunt seu una ombra de dubte. Fora de l’Iran, no veig gaires manifestacions de protesta. El dia que un musulmà pugui fer una pel·lícula semblant a La vida de Brian sobre Mahoma, l’islam em mereixerà més respecte.
¿On és Salman Rushdie? ¿Quan el tornarem a veure desafiar les amenaces integristes? No em resigno que l’intent d’assassinat d’aquest estiu sigui l’últim capítol d’aquesta història. Seria lamentable.
Una riallada val mil sil·logismes, sobretot quan ressona als cinc continents