El ‘gordu’ i la Grossa
Els anuncis que emeten les rà dios catalanes parlen del ‘g ordu’ de Nadal per no dir- ne ‘ la grossa’
L’any 2013 la direcció general de Tributs i Joc de la Generalitat de Catalunya va llançar la rifa de la Grossa de Cap d’Any. La iniciativa, capitanejada per la jove DG Elsa Artadi, significava entrar a competir amb el popularíssim Sorteig Extraordinari de Nadal que organitza Loterías y Apuestas del Estado, una veritable estructura d’Estat amb dos segles d’història, ja que el primer sorteig es va celebrar a Cadis l’any 1812.
Per competir amb aital vaixell insígnia de l’espanyolitat, els nouvinguts van desplaçar una setmana la data del sorteig (del 22 al 31 de desembre) i, sobretot, es van aprofitar de la denominació popular que, en català, tenia el premi gros de la competència per manllevar-li el nom sense incórrer en cap acció punible. El gordo de Navidad sempre havia estat, en boca dels catalanoparlants, la grossa de Nadal, però no constava en cap instància oficial perquè, històricament, les estructures d’Estat espanyoles militen en un monolingüisme acèrrim que blinda el monopoli del castellà. La setmana passada en vivíem l’enèsim exemple amb la negativa a usar el català amb normalitat al Senat. Per això, els audaços impulsors de la nova loteria van aprofitar aquesta coincidència lingüística i en van fer marca. Si els uns oferien el gordo, els altres oferirien la Grossa. D’aquí surt el ja famós Capgròs, que no representa pas la fesomia de Pilar Rahola sinó la d’una jutgessa de pau d’Alella que es deia Roser Arenas. Curiosament (alerta ludòpata), l’atzar va voler que el primer premi de la Grossa s’acostés a només 131 números del primer gordo. El 18 de desembre de 1812, a Cadis, el gordo havia premiat el 03604 i el 31 de desembre de 2013, a la Sala Gran del TNC, la Grossa va premiar el 03473. Edició rere edició, la Grossa s’ha anat consolidant. Sense amenaçar mai el lideratge del gordo, n’ha trencat el monopoli.
Les xifres de venda d’aquest Nadal seran un bon termòmetre per comprovar la situació de la parella en temps de desinflamació política i sanitària. Després de dues edicions amb restriccions pandèmiques, tornen a circular les participacions, l’ONCE contraataca amb el Cupón Extra de Navidad i les campanyes de publicitat televisiva i radiofònica ens martellegen retines i timpans per recordar-nos que Nadal, sinó tot l’any, pot durar tot un trimestre.
Aquesta temporada detecto un detall lingüístic que demostra la penetració de la Grossa. Els anuncis radiofònics en català de la rifa de Nadal parlen en tot moment del gordo de Nadal, pronunciat gordu. És un reconeixement de la competència i una manera d’esquivar-la. El DIEC recull gord, com a masculí de gorda, però a la cinquena accepció de l’adjectiu gros-grossa emergeix la realitat ara cancel·lada: “f. [LC] Primer premi d’una rifa. Li ha tocat la grossa de Nadal”.