Un fantasma recorre Occident...
Parafrasejant la primera línia de text del Manifest comunista, es pot dir que un fantasma recorre Occident i es diu dreta alternativa. O extrema, radical, populista, a gust del lector. Aconsegueix el 20% dels vots a Europa, governa a Polònia, Hongria i Itàlia. Són partits de govern a Suïssa, Eslovènia, Suècia i Àustria, com a mínim. Ha disputat la presidència de França en les dues últimes convocatòries electorals, i domina les dues cambres al Brasil, i la Cambra de Representants als Estats Units. Constitueix un conjunt heterogeni, dotat de trets comuns, entre els quals destaca el sorgit de la col·locació de la tercera llei de Newton a l’ordre humà: la reacció. Tota ideologia que exerceix una força que violenta una part del cos social desenvolupa una força d’intensitat semblant en sentit oposat.
Hi ha, en l’examen d’aquesta realitat política, un error de perspectiva, que defineix bé aquesta frase de Confuci: “Quan el savi assenyala la Lluna, el neci mira el dit”. S’actua així quan s’inverteix tot el temps a desqualificar aquests partits, sense atendre les causes que els han portat a créixer en vots. Passa quan la mirada prescindeix de la realitat, que com sempre els llibres ajuden a comprendre. En suggereixo un d’imprescindible sobre els Estats Units. Es tracta de Hillbilly, una elegía rural. Memorias de una familia y una cultura en crisis, de J.D. Vance, membre d’una d’aquestes famílies pobres, antic marine, doctor en Dret a Yale, convertit al catolicisme el 2019, i ara senador republicà per Ohio. Però n’hi ha més: La sociedad decadente, de Ross Douthat, El desmoronamiento, de George Packer, i els de dos autors francesos, FrançoisXavier Bellamy amb Los desheredados, i un especialista en el tema, Christophe Guilluy, de qui destaco No society. També fomenta la reacció, l’estrabisme polític i mediàtic, que només veu el populisme i radicalisme en l’espai dret, però ignora aquest mateix radicalisme, fins i tot augmentat, en l’esquerre; comunisme, chavisme, revolucionarisme de l’“assalt al cel”. La reacció també és resultat del deteriorament d’una part de la classe mitjana i de l’empobriment de les classes populars. El vot a Giorgia Meloni procedeix en un 30% dels treballadors, i en un altre 30% dels empresaris, sobretot petits i mitjans, i Le Pen reuneix el 64% dels obrers. No és significatiu que els votants de la CUP siguin els de nivell més alt d’ingressos? El menyspreu no és només econòmic. Quan s’envia la policia de Catalunya a aturar un autobús perquè porta com a eslògan “Les niñes no existen”, com relatava amb brillantor Josep Martí Blanch a “Deixeu-nos pensar i parlar en pau” (Opinió, 13/XI/2022), allò que s’assenyala és la seva expulsió de la vida pública. Els fan tornar primer contraculturals, després dissidents, fins que, potser, es converteixin en alternativa per guanyar el poder. Hi ha en aquesta persecució una ideologia supremacista d’un determinat liberalisme i progressia, que considera que els que no pensen com el poder han de ser reeducats, tant si vols com si no vols, amb diners públics. També hi influeix la destrucció sistemàtica de les grans identitats naturals, fonament i sentit de les nostres vides, la fe religiosa, la nació o la pàtria, la família, ser home o dona, a càrrec de l’última ideologia que ha parit Occident: la concepció gender.
I la reacció, o la definició d’una alternativa cultural a ella, constitueix part dels corrents que alimenten l’èxit de la dreta. I va a més, perquè tots els excessos provoquen i la virtut és just al mig.
Hi ha causes que es donen més en un país que en un altre, com la reacció al desert demogràfic, el menyspreu a la família amb fills, la immigració o, com en el cas de Suècia, l’augment de la criminalitat.
No crec que aquest fantasma que recorre Occident sigui la solució, però sí que entenc que és una reacció que en forma part davant les grans ruptures i crisis que ens estan destruint.
Es desqualifiquen els partits de la dreta alternativa, sense atendre les causes que els han portat a créixer en vots