Amb una sabata i una espardenya
John Russell va deixar escrit que “un proverbi és l’enginy d’un de sol i la saviesa de tots”. Així comença el llibre 101 dites il·lustrades per a tothom, que han escrit Anna M. Matas, Víctor Pàmies i Joan Antoja, qui també és responsable de les il·lustracions. Entre els lingüistes és un clam que les dites i els refranys estan desapareixent dels usos lingüístics a marxes forçades. Avui el jovent desconeix expressions com “posar-hi més pa que formatge” (exagerar) o “amb una sabata i una espardenya” (amb pocs mitjans). I si les han sentides alguna vegada, les associen a la manera de parlar de la gent gran. Per això és benvinguda aquesta iniciativa, aviam si, entre tots plegats, ens animem a fer servir més aquestes píndoles de saviesa, que hem heretat de generació en generació. Els refranys tenen moltes virtuts, però el que els fa més valuosos és el superpoder que allotgen en aquestes frases. Fixeu-vos que el que diuen no ho discuteix ningú: tenen un poder de convicció inqüestionable, el que diu un refrany va a missa. Per això, també els anomenem sentències, perquè expressen veritats convincents, entenimentades. A l’hora de titular un reportatge, posem per cas, als periodistes els agrada fer jocs de paraules o recórrer a frases fetes, de vegades donant-hi la volta. Si un equip de futbol va de mal borràs i falla tant a la defensa com a l’atac, podem dir que “no té ni cap ni peus”. Si a la cimera del clima els països participants no entenen que pagarem molt cares les conseqüències de la nostra manera de fer, bé podríem titular la informació amb un “tal faràs, tal trobaràs”. I si es tracta de dir que algun personatge no està al cas d’alguna cosa que ha passat, és que “baixa de l’hort”. Però perquè el receptor entengui aquests jocs de paraules, cal que abans els hagi sentit i els hagi assimilat. Si no, la gràcia es redueix a la comprensió dels premil·lennials, i el jovent queda fora de joc. Al llibre de les cent una dites hi trobem les que són més corrents, les que encara hi ha parlants que les diuen i que, per tant, pot ser més fàcil aconseguir revifar-les i tornar-les a fer córrer com un recurs lingüístic més a l’abast de tothom. Si algú és un somiatruites, els autors ens expliquen que vol dir anhelar alguna cosa impossible. L’origen rau en el fet que “qui no en té per menjar s’ha de conformar a somiar que menja el que sigui”. O ser qui talla el bacallà, sinònim de ser el qui mana, que entronca amb els costums monacals: “Antigament, l’abat o prior d’un monestir o comunitat era qui, en temps de Quaresma, decidia la mida de les racions de bacallà que corresponien a cadascú”.
Ara, que corrin.
El superpoder d’aquests petits jocs de paraules és una capacitat de convicció inqüestionable