Cent anys del creador del Reporter Tribulete
Demà dimarts és el centenari del naixement de Guillem Cifré, gran creador de personatges de còmic del segle XX
Demà, 22 de novembre, es compleixen cent anys del naixement de Cifré (Guillem Cifré Figuerola, Castelló, 1922 – Barcelona, 1962), un dibuixant d’humor que és conegut sobretot com el creador, el 1947, de la sèrie El Reporter Tribulete, “que en todas partes se mete”, però que va ser autor, a més, d’altres obres divertidíssimes, sorprenents, esplèndides, en clau popular i surrealista. Segons la meva opinió, les seves portades per a El DDT, Tío Vivo i El Campeón de las historietas el converteixen en un dels millors portadistes de la història –internacionalment– i potser en el millor portadista d’humor. Eduardo Mendoza –tot un premi Cervantes– va reconèixer que una de les seves principals influències va ser Cucufato Pi, una historieta de Cifré que va néixer a Pulgarcito i va continuar a El DDT. Cifré va crear i va dibuixar també personatges com Don Césped, Don Tele, Cepillo Chivátez, Pepe Despiste, El Sabio Megatón, Rosalía, Golondrino Pérez, Vagancio, Amapolo Nevera, Doña Filomena i Don Furcio Buscabollos. Mereix ser reconegut com un dibuixant extraordinari per la seva frescor i la seva imaginació i en ocasions era tan genial com George Herriman o com Guillem Cifré (de segon cognom Barrabín), que era el seu fill. L’historiador Jesús Cuadrado va arribar a matisar que, mentre que Guillem Cifré –el que publicava a Cairo i El Víbora els anys vuitanta– era un geni conscient, el Cifré pare – el de l’època Bruguera– era un geni inconscient. Afirmava Cuadrado al seu indispensable diccionari Atlas español de la cultura popular. De la historieta y su uso 1873–2000 que el Cifré d’El DDT “va ser el més gran creador –juntament amb Vázquez i Coll– de tota la història de la historieta espanyola d’humor.
Avui no seria fàcil organitzar una gran exposició de dibuixos originals dedicada a Cifré, ja que la majoria se’ls va quedar l’editorial Bruguera i encara romanen fora de l’abast del públic, en algun magatzem. El que sí que seria possible és exposar les seves esplèndides portades publicades, amb dibuixos originals que es van poder salvar. La família del dibuixant conserva, per exemple, tots els originals de la sèrie Don Césped, que es va publicar al diari esportiu Dicen.... Don Césped és un apassionat del futbol i del Barça que odia els àrbitres d’una manera, diguem, proactiva. I agressiu: els mossega, per exemple. I això es relaciona amb el fet que aquells àrbitres, que ostenten cognoms com Tarúguez i duen sempre el seu xiulet a la boca –tot i que no siguin en un camp esportiu–, beneficien sistemàticament els rivals del Barça. Per despistar i evitar censures, el dibuixant no esmentava el Reial Madrid. Preferia referir-se, per exemple, al Percebe Fútbol Club. El davanter centre del Percebe FC, per cert, es deia Besúguez i es caracteritzava per les seves maneres fanfarrones i ostentoses. En alguns aspectes, els temps no han canviat tant.
Dur'des. Quant ha de durar una obra audiovisual?... A Hollywood es deia que la durada ideal era de cent minuts i això obligava a una gran capacitat de síntesi i a dominar les el·lipsis. Però el cinema èpic necessitava més temps i la versió en color de Ben-Hur, per exemple, exigia una mitja part per visitar els lavabos, fumar o beure (“Acurat servei de bar”, s’hi anunciava).
Hi ha obres que necessiten tres minuts i d’altres que necessiten moltes hores. A Inland Empire, David Lynch va dedicar tres hores a narrar –genialment– un simple malson. Al contrari, moltes sèries de plataformes televisives s’allarguen massa i d’aquesta manera empitjoren, per motius comercials, econòmics. Hi ha felices excepcions, com Unorthodox i El método Kominsky. L’excel·lent i sinistre vídeo de Roger Ballen que va presentar Senda a la fira Loop ( Roger the Rat) no podia durar més que aquells 25 minuts. Per altra banda, el primer documental sobre King Crimson que es va estrenar a In-Edit seria molt millor si es convertís en una sèrie de diversos capítols amb molta més música.