El futbol canvia de mans
Ala tradició d’anar a votar amb una pinça al nas per no sentir la pudor de les pròpies contradiccions polítiques hi hem d’afegir el ritual de veure un Mundial amb una altra pinça al nas i sentint-nos culpables. Potser a causa d’aquesta moralitat globalitzada –reconvertida en una impostura complaent que desvirtua moltes argumentacions–, l’atenció que concita Qatar és doble. El Mundial potencia la denúncia i la retòrica de la indignació. I ho fa en un moment en què, curiosament, l’extraordinària i valenta sublevació de les dones a l’Iran és defensada pels nostres feminisme i progressisme amb una simptomàtica tebior.
La multitud de mitjans connectats a Qatar expandeixen totes les anomalies de l’esdeveniment (calendari, condicions d’esclavitud en la construcció dels estadis i còctel de societat medieval maquillada d’última tecnologia), i això s’agreuja amb l’atenció dels que criden al boicot i reclamen el compromís de sofà que ells no estan disposats a assumir. La vistositat espectacular de la cerimònia d’inauguració intimida pels mitjans invertits, per la bellesa arquitectònica de l’estadi (amb la història de l’arquitecte Albert Speer Jr., perseguit fins a la mort per l’ombra del seu pare) i per una reivindicació de la pròpia identitat que és més fàcil menystenir i tergiversar que intentar entendre.
Són dies convulsos pel futbol. A tot el món, la campanya publicitària de Louis Vuitton ha reunit Cristiano Ronaldo i Leo Messi per convertir-los en circumspectes jugadors d’escacs. La imatge impressiona. El missatge convida a creure que els patrocinis han expropiat l’educació sentimental de les rivalitats i que el futbol ja és un article de luxe. La insipidesa del Qatar-Ecuador, però, ho desmenteix, tot i que no és el primer partit inaugural soporífer. L’embolcall delata les intencions dels que dominen el negoci: falsos aficionats disfressats de fidels seguidors fingeixen l’entusiasme que no tenen per uns colors que tampoc no representen el que havien representat. El simulacre inclou tarifes prohibitives i confia en la virtualitat domèstica del futbol seguit per televisió i en les palanques del metavers. El joc no ajuda. Tant és així que els falsos seguidors contractats per fingir que són aficionats de debò abandonen l’estadi prematurament. Amb la pinça al nas, confiem que, com ha passat en altres mundials, el nivell pugi, apareguin
Falsos aficionats disfressats de seguidors fingeixen l’entusiasme que no tenen
els primers jugadors inesperadament talentosos i s’imposi la inèrcia d’invertir temps i emocions en un espectacle digne d’aquest nom. Són dies de sentirse culpable. Per la tria de Qatar, induïda per maniobres orquestrades en l’obscuritat per sinistres fons d’inversió. Pel deliri energètic d’instal·lar aire condicionat en tots els estadis en un moment d’emergència climàtica. Per la falta de drets humans. I en una dimensió més domèstica, per les dues hores malbaratades veient un partit dels que abans en dèiem infumable, tot i que m’imagino que en el món actual, infumable deu ser un adjectiu proscrit i digne de, per raons de salut pública, ser cancel·lat.