La llegenda que no se’n va
En comptes de desconfigurarse aquest 2022 tan convuls, Novak Djokovic (35) bat més rècords.
Ja és el guanyador de la Copa de Mestres més veterà (l’anterior era Roger Federer: tenia 30 anys quan va aconseguir el triomf del 2011). Ja és el tennista que s’ha embutxacat el premi econòmic més important en només un dia, amb els 4,7 milions d’euros que recollia ahir. I ja té tants títols de mestres com Federer, sis per a tots dos.
Per tant, el tennis d’abans, el del restador jugadoràs i elàstic, continua vigent: Djokovic no es rendeix.
Si ens centrem cap al 2023 la cosa comença a ser realment interessant. Carlos Alcaraz (19), el teenager que s’ha apropiat del circuit ATP, anuncia cotxes de gamma alta i, a través del retrovisor, observa el que li ve. Djokovic no se n’ha anat, sinó que s’ha encabritat. Potser enfadat amb el món, Djokovic està disposat a recuperar el que considera propi. L’han frenat els problemes amb les vacunes, l’extradició de Melbourne, el veto a Nova York i la lesió abdominal, però això ara li importa poc: no es va considerar mai la vuitena raqueta del món (amb aquest rànquing havia arribat a Torí a començaments de setmana), sinó la millor.
I si cal escombrar qui sigui, l’escombra.
Jelena Djokovic i els fills de la parella, l’Stefan i la Tara, surten a la llotja vip del talent serbi i observen com el pater familias turmenta Casper Ruud (23), el tennista que xuta els penals al pal.
(Aquest 2022, al noruec, se li han escapat les finals de Roland Garros i el US Open, i també el número u mundial, i ara, aquesta final de la Copa de Mestres). Taciturn i reconcentrat, Djokovic és un martell piló. Quan treu, treu amb varietat i encert. Vuit aces signa al primer set (nou en total), per només un de Ruud.
Quan resta, arriba a gairebé tot, s’anticipa als cops de Ruud i l’anul·la amb dos trencaments, un per set.
I quan ataca, Djokovic se’n va cap a l’esquerra. Fa tres o quatre passes petites cap enrere i continua pegant de dreta, cops amb la dreta en diagonal que mantenen acorralat Ruud, unadues-tres-quatre vegades li insisteix al revés, i quan l’estofat ja és cuit, el serbi se’n va al paral·lel i remata la jugada. –El trencament del primer set (al dotzè joc) ha estat decisiu. Buscava això, volia apujar el nivell a l’hora de restar als moments decisius, i ha funcionat –diu Djokovic.
El tancament del partit delinea les virtuts de Djokovic. El serbi insisteix i insisteix i s’apropia del penúltim punt del partit, el que el porta al punt de partit, després d’un intercanvi de 36 cops. I, llavors, a la pilota de partit, Djokovic registra el novè ace i derrota el noruec. –He passat molts nervis en aquest tram final, no ho negaré –revela Djokovic–. Feia set anys que no m’adjudicava aquest títol. Això és molt de temps, oi? Sens dubte, em sento alleujat.
(No guanyava el trofeu des del 2015; havia perdut les finals del 2016 i el 2018, contra Andy Murray i Saixa Zverev, respectivament).
Amb el 7-5 i 6-3 en contra, Casper Ruud abaixa el cap i assumeix la realitat.
La realitat és que haurà de continuar esperant, tot un martiri en aquests temps que corren, entre el Big Three i els cadells com ara Alcaraz, Rune i Sinner.
Quan ataca, Djokovic fa tres o quatre passes petites cap enrere i busca el revés de Ruud, acorralat
Alcaraz anuncia cotxes de gamma alta i a través del retrovisor observa Djokovic, que pressiona