L’últim supervivent d’Europa
Recanvi a la secretaria del Partit Comunista de Portugal, l’última gran formació d’Occident en el seu gènere
L’última bandera vermella de la falç i el martell que ha onejat els últims anys amb orgull i influència política real a Europa tremola. El Partit Comunista Portuguès (PCP) s’enfronta a la lluita per la supervivència en tal mesura que ha hagut de fer una maniobra que va en contra de la seva essència, un canvi. És veritat que en la sortida aquest mes de la secretaria general del septuagenari Jerónimo de Sousa hi han pesat factors de salut, però no s’ha de descartar gens que intentés continuar si les coses anessin bé. I van fatal, amb el mínim històric d’un 4,3% dels vots rebut el gener del 2021. Per ressorgir de la sagnia que li va suposar l’abraçada de l’ós de la seva aliança amb els socialistes d’António Costa en l’anomenada geringonça del 2015, el PCP s’acaba de renovar, però generacionalment, res més. Hi ha un salt enorme dels 75 anys de Jerónimo de Sousa, conegut a Portugal simplement com a Jerónimo, fins als 46 del seu successor, Paulo Raimundo, que no ha tingut mai un càrrec polític de rellevància, davant la trajectòria del seu antecessor, diputat des del 1975.
Tot i això, a la secretaria general del PCP Jerónimo de Sousa hi va estar menys temps, 18 anys, des de la seva elecció el 2004 com a substitut de Carlos Carvalhas, que al seu torn era l’hereu del llegendari Álvaro Cunhal. El diari lisboeta Público va apuntar que hi ha fotografies d’aquell relleu, del sortint Carvalhas i de l’entrant De Sousa, en què apareix Paulo Raimundo. No és un nouvingut, ni un inexpert. És un apparàtxik bregat, membre de l’òrgan més reduït de direcció, malgrat que el partit en destaca les feines anteriors, abans de convertir-se fa lustres en alliberat. Així, la renovació generacional resulta tan rotunda com l’aposta en principi pel continuisme. Tot i això, fins i tot en aquest cas tan obvi convé esperar, perquè abunden en la política internacional els casos d’hereus amb rumb inesperat.
En aquest cas seria més sorprenent que la mateixa elecció de Raimundo, a qui tot apunta que la progressiva desfeta electoral li ha aplanat el camí. La del 2021, que va deixar sense escó alguns dels possibles successors, com el fins aleshores líder parlamentari, João Oliveira. Va baixar dels 10 diputats del 2019 a 6, i venia dels 15 del 2015, sobre les 230 butaques de l’Assemblea de la República. Tot i que a distància dels dos primers, al PCP se’l podria situar al podi històric de forces comunistes en països de l’OTAN. És un rànquing d’un altre temps, en què la retallada branca portuguesa és gairebé el que en queda, presentant-se pel seu compte amb un partit verd decoratiu. L’encapçala el Partit Comunista Italià (PCI). El 1976 va obtenir el 35% dels vots i 228 dels 630 diputats. Amb la caiguda del mur de Berlín, el 1989, el PCI es va refundar i va acabar donant lloc al que avui és el Partit Demòcrata, mentre que la seva escissió comunista autèntica està en la marginalitat, sense diputats. El Partit Comunista Francès (PCF), el segon del pòdium històric que es podria dibuixar sobre la plaça Roja de Moscou, va treure aquest any amb prou feines un 2,4% dels vots, però va aconseguir 12 diputats de 577, dins de Nupes, la coalició de Jean-Luc Mélenchon. Just després de la Segona Guerra Mundial, el PCF va ser diverses vegades la força més votada, amb un sostre d’un 28% el 1946.
Si bé va tenir una gran influència en la revolució dels clavells, el PCP no va arribar mai a tant. El seu màxim va ser d’un 18,8% el 1979, cosa que suposa gairebé el doble del rècord del Partit Comunista d’Espanya. Controla el sindicat portuguès més gran, la CGT, i ha tingut històrics bastions electorals i municipals a l’Alentejo i a la perifèria de Lisboa, tot i que aquí també s’observa la seva decadència.
Aquest segle va haver de competir en el seu mateix espai amb el Bloc d’Esquerra, una força més moderna, en una línia postmarxista, que el PCP, però aquest últim resistia sobre un 8% dels vots. Repetia i repetia resultats per meses, com si passés de pares a fills. Ara el Bloc també està fatal, enfonsat com el PCP. Tots dos van pagar la seva decisió del 2021 de tombar el pressupost a Costa, que, després d’incorporar-los el 2015 per primera vegada al joc de la governabilitat, se’ls ha menjat, fins a treure la majoria absoluta. Vista així, l’aliança va ser ruïnosa; tot i això, després dels brutals ajustos de la troica, s’imposava un gir a l’esquerra, ja que tenia majoria. Ara el Partit Comunista Portuguès ha recuperat el seu discurs d’abans del 2015. El més clàssic seria que provi de sobreviure per enroc.
L’aliança amb el govern del socialista António Costa ha estat demolidora per al PCP