Qatar evita el fora de joc
Prefereix la campanya de crítiques al bloqueig amb què els seus veïns el van castigar fins al 2021
Qatar adora les càmeres, i el Mundial és la seva jugada mestra per marcar terreny davant veïns més poderosos i encara menys exemplars. L’emirat que fins al gener de l’any passat va patir un bloqueig per terra, mar i aire és ara l’amfitrió de totes les nacions, que sospiren pel seu gas.
L’emir Al-Thani al miracle mundialista de convertir el vi –i la cervesa– en aigua hi pot afegir el d’haver aconseguit una encaixada entre Recep Tayyip Erdogan i Abdul Fattah al-Sissi. És a dir, del gran valedor dels Germans Musulmans –amb ell mateix– amb el seu enemic jurat, el general egipci, que no havia trepitjat l’emirat en deu anys. Davant aquest joc de cintura, l’Europa virtuosa que prepara els seus ciutadans per al pitjor serra les dents. Pocs, com Pascal Boniface, celebren que un gran esdeveniment global se celebri per primera vegada en un país musulmà ia la fi àrab, encara que sigui tan artificial i diminut com Qatar. Un experiment amb gasosa.
Qatar funciona a dues velocitats. La dels tres milions d’immigrants, que han aixecat les infraestructures. I la dels tres-cents mil qatarians –sobre el paper– que amb prou feines es veuen, si no és fent el dropo als vestíbuls dels grans hotels.
La Corniche, amb el cogombret de Jean Nouvel, només era un decorat futurista, abans del desembarcament de seguidors. Per trobar-hi senyals de vida calia acostar-se a un altre Nouvel, la museïtzada rosa del desert que engeganteix un país sense història.
O millor encara –mentre genets en camell fan la seva desfilada vespertina– al recreat mercat Waqif de Doha. On l’aristocràcia immigrant té botiga pròpia, amb olor d’oud. Malgrat que en Has
Al país d’Al-Jazira se li retreu que és molt donat a promoure la democràcia a casa del veí
san, que va arribar de Bangla Desh fa 40 anys i ven la fusta més valuosa, sap que ell i els seus fills sempre seran metecs. El subcontinent indi aporta més braços que ningú, però només els bengalins vibren amb el futbol. Més que les criades filipines i els taxistes etíops. Tots van entrar amb papers i ascendeixen socialment quan tornen. Qatar es va imposar als EUA en la votació del Mundial. El va salvar de la ira que la seva cadena Al- Jazira acompanyés després les primaveres àrabs, amb el seu predicador Iussuf al-Qaradawi –que acaba de morir– enardint els
sunnites davant Al-Assad. Un vendaval ben vist per Obama i Biden i teledirigit pels Germans Musulmans.
Aquest lligam amb el moviment de masses, que inclou Hamàs a Gaza, va acostar Al-Thani a Erdogan i el va allunyar de les altres monarquies àrabs. A Bahrain la primavera va ser esclafada. Qatar, a més a més, lidera la causa palestina i és pragmàtic amb l’Iran, amb qui comparteix un gran jaciment. Alhora, acull la base més gran dels EUA. A diferència dels seus pitjors crítics, Qatar no bombardeja civils amb caces flamants.
Encara que a Líbia va jugar fort. Cal recordar que el Mundial es va jugar a l’Argentina amb la dictadura assassinant i torturant diàriament. El món ha evolucionat i Qatar també, com la junta sudcoreana arran de Seül’88 o l’Espanya del Naranjito.
Els qatarians ja trien dos terços d’un consell consultiu. Encara és una autocràcia àrab, però només a Kuwait el sistema és més representatiu. També ha establert un salari mínim i ha eliminat la tutela vexatòria d’immigrants, kafala, heretada del domini britànic. El coautor de La perla del Golfo, I. Álvarez-Ossorio, veu els seus veïns després de la campanya de descrèdit. Els que el van bloquejar tres anys, no precisament per tractar els migrants igual que ells. El bloqueig es va aixecar perquè va guanyar Biden.
Avui s’aixequen ells i somriuen forçats, com d’altres rondinen, amb nostàlgia d’un món que no cap a Qatar.
La posició de Qatar respecte a Palestina, Turquia i els Germans Musulmans li ha fet guanyar enemics