La doctrina FIFA
Tots hem vist alguns dels clips més sucosos de la roda de premsa de Gianni Infantino, el president de la FIFA. Va arribar al clímax quan va recitar allò d’“avui em sento qatarià, em sento àrab, em sento africà, em sento gai, em sento discapacitat, em sento com un treballador migrant”. Després la retòrica perd una mica de força quan tot seguit aclareix que, de fet, ell no és qatarià, ni àrab, ni africà, ni per descomptat gai. Més tard, en un gir argumentatiu que entra als annals del sensecomplexisme, Infantino es val de teoria decolonial per defensar el règim qatarià. Ja estan els occidentals donant lliçons a aquests “mals àrabs”, etcètera. Personalment, em va agradar molt quan va dir que comprenia el patiment de l’outsider perquè ell va ser un nen italià a Suïssa, i a més pèl-roig.
Però la roda de premsa va durar una hora sencera i la puresa de la droga que anava servint el capitost de la FIFA en les seves declaracions era tan gran –normalment, aquests discursos se serveixen més adulterats– que els mitjans han hagut de sacrificar molt en els seus resums. Com quan Infantino es va adonar que se li havia oblidat en el seu monòleg inicial i va afegir: “Em sento dona també!”, a l’estil Shania Twain. Després d’ell va parlar Bryan Swanson, el director de comunicació de la FIFA, que és gai. “Estic assegut aquí com un home gai a Qatar”, va dir, com si això ja ho expliqués tot. Aquesta mena d’argument, el “doncs a mi no m’han fet res” dels drets humans, l’estem sentint molt aquests dies per part d’expats occidentals que viuen a Qatar i s’ho munten la mar de bé. Les seves declaracions són un eco de les que durant anys hem sentit en boca d’ambaixadors oficiosos del país, com Xavi Hernández i Pep Guardiola. Amb discreció, ens diuen aquests altres migrants, es pot sortir i lligar i beure i a més cobrar moltíssim més que a Europa. Moltes dones que viuen allà asseguren que elles no han patit cap discriminació. Les altres no ho sé, però elles res. Viuen segons la Doctrina Infantino de les Relacions Internacionals i cal envejar-los, a més del sou, la tranquil·litat d’esperit. c