L’Estat protector
No fa gaire temps el concepte escut protector era utilitzat per designar la bateria d’iniciatives socials que es pretenien activar per defensar-se de les crisis econòmiques. L’escut protector esdevenia políticament la darrera defensa per evitar l’increment de desigualtats socials. L’escut implica protecció davant d’un atac i facilita esquivar els cops. El concepte d’escut protector usat per l’Estat era una manera de mostrar la seva capacitat d’actuació davant de qualsevol esdeveniment que posés en perill els ciutadans. Avui, el concepte és utilitzat no només per indicar que està preparat per defensarse davant d’una crisi econòmica sinó també davant de les crisis migratòries, militars, climàtiques, tecnològiques o les que provoca el mateix Estat quan erra a l’hora d’afrontar un problema de gran impacte social. L’escut protector s’ha convertit en la mesura estrella dels governs, fins a l’extrem que els ciutadans comencen a considerar que és la seva única manera de protegir-se dels problemes que han d’afrontar. Aquest procés de dependència tan extrema dels ciutadans amb l’Estat el converteix en Estat protector i l’escut protector ha passat de ser utilitzat ocasionalment a estar funcionant permanentment.
L’Estat protector ja no sols determina els límits de l’Estat de benestar com una de les principals mesures socials, sinó que ho abasta tot, des de qüestions materials fins a anímiques. Ha de respondre tant davant de l’alça dels preus de l’energia com dels efectes psicològics provocats per la pandèmia. Ha de ser capaç tant d’enviar armament a Ucraïna com de disposar de la darrera versió de la vacuna contra l’última variant de la covid. És un Estat atent als transtorns de l’ànim de les persones i a la pujada del preu de les hipoteques. És un Estat tan atent a les tensions socials, les vagues i les manifestacions com als canvis d’humor de les persones. Ha d’acudir amb la mateixa convicció per atendre un problema d’abast estatal com local. El compromís de l’Estat creix en la mesura que apareixen problemes d’escala planetària, com ara el canvi climàtic o els conflictes bèl·lics, on els ciutadans ja no poden respondre directament. És un Estat que acudeix per solucionar un conflicte encara que no ho reclami la gent. Un Estat hiperactiu i omnipresent. Les raons i motivacions per les quals l’Estat ha passat d’acompanyar la vida de les persones a conduir-les no només es deu al fet que cada cop estem més exposats als esdeveniments que es produeixen internacionalment, sinó també perquè disposa de les eines tecnològiques necessàries per saber el que pensen i desitgen els ciutadans. La suma de crisis que s’encavalquen i una millor informació sobre les maneres i les pautes de vida de les persones són algunes de les raons per les quals l’Estat és avui un Estat hiperprotector.
El funcionament de l’Estat a Espanya resulta paradoxal perquè, tenint-ho tot al seu favor per convertir-se en un Estat capaç d’afrontar tot tipus de crisi, continua sent percebut com un problema per una banda de la població. Els ciutadans veuen que l’Estat no és capaç de protegir la separació de poders, no renova la cúpula del poder judicial, no aborda en profunditat els casos d’escoltes il·legals realitzades amb el sistema Pegasus, no controla els protocols de gestió de l’entrada de migrants a Ceuta i Melilla, ni una activació efectiva dels fons Next Generation per problemes administratius. La successió de qüestions no resoltes per part de l’Estat, i n’hi ha que s’arrosseguen des de fa dècades, demostra que és una entitat que pretén mostrar-se als ciutadans com a protectora quan el seu escut encara és defectuós. Les societats modernes s’han d’enfrontar al paper creixent de l’Estat com a escut protector defectuós, com es comprova amb els pobres resultats obtinguts a la cimera sobre el canvi climàtic a Egipte. I un escut protector defectuós és més perillós que no tenir escut, ja que hom creu que està protegit sense estar-ho i acaba descobrint que ha quedat exposat a les adversitats, sense defensa.
Es fa necessari exigir a un Estat que guanya cada vegada més protagonisme en la vida de les persones que orienti els seus esforços per garantir una òptima gestió del servei als ciutadans, el responsable compliment de les seves obligacions bàsiques, en lloc de projectar a la societat la fantasia il·lusionant que pot solucionar-ho tot. c
Les societats modernes s’han d’enfrontar al paper creixent de l’Estat com a escut protector defectuós