Tres Puccini en un per al Liceu
Un ambiciós Gran Teatre s’atreveix per tercer cop a la història amb ‘Il trittico’ sencer
Il trittico és una òpera de Puccini del 1918, però per les dimensions és com si fos de Wagner. Programar-la és sempre una aposta ambiciosa que ni els grans teatres solen fer. El Liceu, amb l’empenta del director artístic, Víctor García de Gomar, s’atreveix a estrenar-la sencera aquest diumenge –fins al 15 de desembre–, cosa que la directora musical de la peça, la finlandesa Susanna Mälkki, qualifica d’“esdeveniment”. No debades té una gran orquestra i 38 cantants als diferents repartiments, que només cinc són polivalents. Aquest fresc de tres òperes en una que el compositor concep com a trames independents d’una obra única es programa ge
‘La divina comèdia’ va inspirar Puccini per a ‘Il tabarro’ (infern), ‘Suor Angelica’ (purgatori) i ‘Gianni Schicchi’
neralment per parts: o bé Suor Angelica (el drama al convent d’una mare-monja que li prenen el seu fill), o bé Gianni Schicchi (la sàtira hilarant sobre la suplantació d’un difunt per canviar el seu testament)... o aquest fosc thriller sobre un triangle amorós que és Il tabarro. El coliseu barceloní presenta aquest triple quadre de les més baixes passions humanes per primera vegada des de l’incendi del 1994 i per tercera vegada en tota la història.
El presenta respectant l’ordre original, ja que Puccini s’inspirava en determinats aspectes de La divina comèdia, de Dant: amb l’estil verista, Il tabarro representava l’infern; Suor Angelica, el purgatori del patiment, la mort i la glorificació de la monja, i finalment, Gianni Schicchi és el paradís en forma de comèdia exprés. No només tenen estils diferents: passen en èpoques diferents.
Lotte de Beer, la directora d’escena d’aquesta producció de la Bayesrische Staatsoper, no va veure motius per alterar l’ordre. “A més, es tracta de sortir del teatre amb un gran somriure –apunta la repositora, Anna Ponces–. Amb l’objectiu de deixar brillar cada títol al llenguatge, Lotte no força argumentalment els lligams, sinó que n’idea un que so
brevola els tres títols amb la idea de la mort i l’amagament de la mort”. L’escenografia unitària de Bernhard Hammer és un túnel, el de la llum que connecta la vida i la mort, i alhora una mena de túnel del temps que permet passar per cada òpera fins a l’actualitat, i fins i tot interpel·lar el públic, trencant la quarta paret. “Perquè la gent percebi que el que està veient no els és aliè”, diu Ponces. El repartiment és de campanetes: la patidora pucciniana oficial, això és, la soprano Ermonela Jaho, és la monja; la wagneriana Lise Davidsen debuta a Puccini com a Giorgetta (la parella infidel d’en Michele a Il Tabarro), i el mag de la comèdia, ja siguin blanques ( L’elisir) o fosques ( Falstaff), el baríton Ambrogio Maestri, fa de Michele i de Gianni Schicchi. “És un fresc des del punt de vist psicològic, té moltes perspectives sobre la mort i la pèrdua, però també ho és musicalment”, apunta Mälkki sobre aquest treball tardà en què un Puccini més evolucionat tria diferents estils musicals. “Puccini està al corrent del pensament musical de l’època; ha escoltat Stravinski i Schönberg, però ells també venien de la rica orquestració romàntica, i així mostra la seva fascinant habilitat camaleònica: primer un melodrama humà amb emocions intenses de gelosia i patiment; després, construeix la seva catedral amb la mística de Suor Angelica, i al final, conclou que res no és sagrat. Sí, Puccini té el do de la melodia, és un autèntic contacontes. I treballar amb l’orquestra del Liceu és una dansa, ja que coneix els colors, adora Puccini”.