El Tricicle debuta al Liceu
El trio es dissol després de 40 anys de trajectòria en un escenari inèdit amb cinc funcions de “no hi ha bitllets”
Fa anys que s’acomiaden”, va rondinar a les xarxes un anònim a propòsit de la notícia: El Tricicle s’acomiada dels escenaris, a Barcelona, amb cinc funcions –“no hi ha bitllets”– al Gran Teatre del Liceu (26, 28, 30 d’aquest mes, 2 i 4 de desembre), on debuten en gran, com el qui es casa a Montserrat, fets uns xavals, amb Chimpum!, o chimpun, com diria Arniches.
–És millor dir: fins aquí... Carles Sans és el més loquaç dels tres, practicants del matrimoni perfecte (“una cadena tan pesada que sovint fan falta tres per portar-la”, va dir Dumas o Wilde, tant se val).
El comiat consta de cinc ac
tes, amb un Liceu a rebentar i un públic intergeneracional, com la truiteria Flash Flash, on avis i nets comparteixen taula, truites, i dilluns, macarrons. La confusió sobre els comiats té una explicació i Paco Mir la dona: Bits va ser presentada el 2013 com la seva última producció –i ho va ser–, però després van anunciar Hits. Chimpum, un popurri, a tall de comiat-comiat, programat per al març del 2020, del qual se’n va fer la promoció però no les funcions a
causa de la pandèmia. “I vam tornar totes les entrades”, aclareix Joan Gràcia per si hi ha algun suspicaç.
En resum: El Tricicle se’n va perquè els dona la gana, no per fer pena, vendre entrades i vessar moltes llàgrimes.
El Tricicle mira enrere però d’aquella manera, ja que deixen pòsit i són homes de profit amb projectes. “Al principi de la nostra carrera (cap al 1982) vam demanar una subvenció i ens la van denegar”, expliquen. I així
fins avui, aliens al laberint dels ajuts públics i les seves servituds. Alguna cosa no funciona bé. “A França tenen un bon sistema. L’IVA per a les primeres funcions és d’un 3%, però a partir de cert número –cosa que confirma que l’obra té èxit– l’apugen. L’essencial és ajudar els que comencen”, afirma Joan Gràcia. L’empremta d’El Tricicle és un humor amb bones maneres –molt poc ibèric– i capaç de resistir l’onada puritana del políticament correcte. I travessar fronteres, com diria un cursi. “Ens hem rigut, per exemple, dels passatgers del pont aeri sense que –quan veien l’espectacle– se sentissin al·ludits ”, assenyala Paco Mir. Ni concernits ni ofesos.
No han creat escola ni tingut imitadors, a diferència del gran Raphael. “És veritat –assenyala Sans–. I quan algun actor ha fet números com el de la croqueta, no, no ha acabat de funcionar”. Vet aquí un mèrit del trio: la simplicitat, aparentar que tots podríem ser ells i –a sobre– sense fer brot. L’escenari a l’abast de tots els espanyols...
Si hi ha alguna pega a una trajectòria triomfal és el cinema. Van protagonitzar Palace, pel·lícula amb guió però sense paraules, del 1995, molt abans de l’èxit de dues cintes mudes –però subtitulades–: The artist, Oscar a la millor pel·lícula del 2011, i Blancanieves de Pablo Berger (2012). Això sí: Jean Rochefort, coprotagonista, la inclou entre les seves millors pel·lícules.
“El cinema acaba sent un gènere on manen, intervenen i influeixen moltes persones, massa, a diferència del teatre”, comenten.
L’Estat espanyol i la seva capital els han premiat abans i més vegades que Catalunya, però no es queixen. Tenint públic –i fidel– aquí, qui vol la creu d’Alfons X el Savi? Són les coses de Catalunya.
Els dol més admetre que Madrid cuida amb més afecte el negoci teatral, a diferència de Barcelona, on les administracions són primmirades i un pèl torracollons, fins al punt que van rebutjar el seu interès pel Palau del Cinema perquè és a menys de cent metres del Borràs. Carles Sans té el 2023 cobert amb el seu Per fi sol!. Paco Mir prepara un mà a mà amb Lope de Vega al Poliorama ( El perro del hortelano) i Joan Gràcia obrirà sucursals del seu exitós Lío d’Eivissa.
Aquí, els únics fotuts són en Manolo i en Ramón, el Dúo Dinámico, que feien caixa per drets d’autor cada vegada que sonaven els compassos del Soy un truhán, soy un señor...
El Tricicle debuta al Liceu per tancar 40 anys de trajectòria amb cinc funcions de “no hi ha bitllets”
Al principi van demanar una subvenció i com que els la van denegar han triomfat a mig món
Cada un té plans i futur; altra cosa és el panorama teatral barceloní, menys cuidat que a Madrid