Malson oriental abans de Nadal

Amb una moralitat que sembla treta del bidet del bisbe d’Alcalá, la FIFA ha prohibit mostrar braçals de l’arc de Sant Martí en suport de la comunitat LGTBi. De passada s’haurà d’enviar un avió medicalitzat cap a Doha, ple de psicòlegs, i exposar els qatarians i Infantinos a afers tan primaris com la naturalesa de l’homosexualitat. I si no s’obtenen els fruits desitjats, doncs res, se’ls envia el pare Buenaventura Wainwright, que fa una dècada anunciava que sabia curar l’homosexualitat com el pare Vicente Mundina guaria les plantes. El sacerdot Buenaventura, de Caravaca (no ell, és el poble mexicà on vivia), tenia una recepta miraculosa: la castedat. La castedat del president de la FIFA Gianni Infantino, per posar un exemple de qatarià adoptat, ha de tenir alternatives com coits diversos (estil necrofília o zoofília) o, íntimament, el gaudi en fila d’un. Infantino està assolint dots de bogeria d’esquellot al coll i embut al cap. La Federació Internacional de Futbol s’ha venut a aquest saló de bellesa que és la llotja de Qatar amb un emir –segons es llegia ahir a La Vanguardia– amb tres dones i tretze fills, perquè ja sabem que a un d’aquests, quan copula, li passa igual que a l’espanyola quan fa petons, copula de debò. Sincerament, obligaria a veure a Infantino el documental de la història de Justin Fashanu explicada a la BBC titulada Fallen hero. Fashanu va ser futbolista del Nottingham Forest i es va suïcidar per una falsedat demostrada, anys després de declararse públicament gai l’any 1990. Va viure trauma rere trauma fins a la mort final. Que federacions de països tan democràticament consolidats com Alemanya, Dinamarca, Anglaterra, Gal·les, Bèlgica, els Països Baixos o Suïssa no permetin, per por de sancions esportives, no portar un braçal amb l’arc de Sant Martí en suport del col·lectiu LGTBi és un malson oriental abans de Nadal. Un conte sense gais ni lesbianes, amb dones tapades de negre tancades en gàbies amb vistes, amb alcohol només apte per a palaus...

Costa d’entendre tot això de Qatar, això de la FIFA i la bavosa por de les federacions. Seria sensacional que, enmig d’aquest remake de Goril ·les a la boira, apareguessin dos valents futbolistes heterosexuals, pansexuals, asexuals o que practiquin el sexe com els surti de les gònades, fent-se un petó a la boca (amb llengua o sense, segons el menú) per celebrar un gol al Mundial. No s’entén que aquests plaers sexuals esdevinguin histèriques decisions com prohibir els braçals amb l’arc de Sant Martí. Hem vist futbolistes vulgars ensenyant samarretes felicitant la xicota amb una cal·ligrafia apresa en classes particulars impartides probablement per Goofy, capitans d’equips petonejant l’anell com demanant perdó a la parella per possibles bolos i grans divos marcant músculs (al tors, no al cervell)... En canvi no es pot recordar amb un tros de tela a l’avantbraç d’un futbolista que la gent es fa petons amb qui li plagui.

El futbol, com el règim de Qatar, com el president de la FIFA, com aquells aficionats que criden “marieta” a un esportista en qualsevol estadi, no tracta l’homosexualitat com una condició de vida, sinó com si fos una tara.

Com es deuen sentir avui els nois gais que, agradant-los el futbol, veuen com en un Mundial ni tenen referents ni ningú que els defensi? Una Copa del Món amb uns valors fastigosos i putrefactes.