‘¡Vamos, vamos, Argentina!’
“El patriotisme és creure que el teu país és superior a tots els altres perquè hi vas néixer.”
George Bernard Shaw
Em quedo amb dues coses del cap de setmana a Qatar. Una, la discrepància entre la promesa que van fer els qatarians quan van llançar la candidatura a celebrar el Mundial, que “estimem el futbol tant com vostès”, i la realitat quan faltava mitja hora per al final del Qatar-Equador. Els locals perdien 0-2 i la tercera part de l’estadi es va buidar.
A uns 20.000 membres de l’afició amfitriona els va ser més important evitar el trànsit de tornada a casa que animar el seu equip per remuntar.
El segon, més desconcertant, va ser descobrir que tinc alguna cosa en comú amb l’abans pèl-roig, avui calb, president de la FIFA, Gianni Infantino. Res a veure amb el que tenim a sobre del cap, sinó amb el que tenim dins. Tots dos patim una malaltia mental coneguda com a “desordre de personalitat múltiple”. Amb admirable valentia, Infantino ho va confessar en un discurs a Doha dissabte. “Avui em sento qatarià, em sento àrab, em sento africà, em sento gai, em sento discapacitat”. Inspirat per l’exemple d’Infantino, faré la meva pròpia confessió: em sento britànic, em sento espanyol, em sento argentí. Pel que fa a l’altre, entesos, d’acord. Plenament conscient que és delicat reconèixer-ho en els temps progres que vivim, sortiré de l’armari i ho admetré: no soc gai, soc straight.
I pel que fa a la discapacitat, comparteixo el dolor del president de la FIFA. La pateixo en diversos terrenys: quan faig fúting, munto un moble d’Ikea o aprenc a parlar el català. Què hi farem. Però centrem-nos en el tema de la identitat nacional. Excepte en temps de guerra, o de DUI i referèndums il·legals, hi ha poques coses que destaquin el sentiment patri, o antipatri, com un Mundial. Fixem-nos en el meu cas: la xenofòbia que sento cap als anglesos cremarà més de l’habitual durant les dues setmanes que venen. (Espero que siguin només dues.) El fet que vaig néixer a Anglaterra és determinant. Sé com són. No hi ha cap fenomen tribal més repel·lent que el que ofereixen els anglesos quan la seva selecció triomfa. El
Brexit hi afegeix un punt més al meu anhel que caiguin eliminats a la primera. No estic sol. Ho dic pel que fa als que desitgen que Anglaterra sigui humiliada (per exemple, tot Escòcia), però també respecte a la necessitat que molts més tenen de veure patir seleccions de determinats països. Penso en la felicitat holandesa si Alemanya no passa a vuitens. Penso en l’odi mutu entre els croats i els serbis. Penso en els focs artificials que sobrevolaran Barcelona (i no cal parlar de Vic o Girona) en el cas que Costa Rica o el Japó o Alemanya vencin Espanya els pròxims dies.
Jo, la veritat, tinc simpatia a la selecció espanyola, a causa de la meva mare madrilenya i pel seu entrenador, el deliciosament demencial Luis Enrique. Celebraré les seves victòries, tret que jugui contra l’equip amb què sempre he anat des que tinc ús de la raó (suposant que vaig absorbir una mica de raó durant la meva infantesa a Buenos Aires). Em refereixo –òbviament– a l’Argentina. A part que va ser ashá on el futbol em va penetrar les venes per primera vegada, hi ha un altre factor que ajuda a explicar per què sempre vull que l’Argentina guanyi, especialment en un
Mundial. Odien els anglesos. Argentina-Anglaterra és l’única rivalitat intercontinental que s’assembla en intensitat a un Madrid-Barça, a un Celtic-Rangers o a un Fenerbahçe-Galatasaray. Ah, i hi ha una altra raó més per anar amb l’Argentina en aquest particular Mundial. Els explico. A alguns periodistes estrangers a Doha els ha sorprès veure que molts immigrants de Bangla Desh, o sigui, els treballadors que han construït els estadis, van a mort amb l’Argentina. Òbviament no anaven a anar a mort amb Qatar (ja ho han fet prou). Conec Bangla Desh i sé el que està passant. En cada Mundial mig país es bolca maniàticament amb l’Argentina. Banderes albicelestes per tot arreu. La raó és inexplicable, però potser no més inexplicable que qualsevol altra expressió de lleialtat pàtria o de xenofòbia o de nacionalisme, bogeries ancestrals humanes a què donem curs –per sort de manera bastant inofensiva– cada cop que arriba un Mundial.
L’Argentina encarna les bogeries ancestrals humanes que es desfermen en un Mundial
Inspirat per l’exemple d’Infantino, em confesso: em sento britànic, espanyol i argentí