La democràcia, una poció de guerra?

La reconquesta ucraïnesa de Kherson ha servit, entre altres coses, per posar de manifest molts dels defectes inherents a les autocràcies i alguns dels avantatges menys coneguts del sistema democràtic. Així, en una societat sense llibertat d’expressió és més difícil que sorgeixin estratègies polítiques sòlides. Si els processos de decisió no poden estar subjectes a contrapropostes, burles o crítiques, és difícil detectar les fragilitats de les decisions. Com més gran és l’alienació política, més gran la debilitat militar, ja que una estratègia militar ha de tenir una estratègia política que la sustenti per poder guanyar suport intern o extern quan les coses es compliquen, com sovint passa a les guerres.

A més, sense llibertat d’expressió, és més complex identificar la corrupció, la incompetència o l’estupidesa, ja que és difícil que una estructura autoidentifiqui els errors propis. Si l’autòcrata és conegut per tenir un esquadró d’assassins que enverina els seus rivals, no és possible tenir separació de poders, perquè ¿qui voldrà un bitllet sense retorn al cel? Així no poden sorgir poders addicionals que sumin forces en moments de feblesa. Això ens porta a l’epítom de Kherson. Els russos ens diuen que la van conquerir per alliberar-la de suposats nazis, per construir una nova gran Rússia i com a part d’una croada contra el satanisme homosexual trans. Fa tot just dos mesos van anunciar que l’annexió era “per sempre”, com si les annexions fossin mai temporals, per després fugir. Avui els periodistes russos viuen un zugzwang. No poden criticar l’evacuació de Kherson, és il·legal criticar l’actuació de les forces armades, tampoc donar-hi suport, és il·legal afavorir la pèrdua de sobirania de sòl rus. No és fàcil guanyar suport amb contradiccions com aquestes.

Les democràcies tenen les seves pròpies afeccions, és clar, i sovint cometen errors, però tenen dues característiques que són particularment útils en temps de guerra i que Ucraïna ha interioritzat amb aplicació. La primera és la de més flexibilitat estratègica, el sistema democràtic d’escrutini públic i eleccions periòdiques està dissenyat per afavorir els canvis quan les coses no funcionen. La segona és la de legitimitat popular, les grans decisions tenen un important suport intern i del món democràtic perquè són decidides amb el concurs dels ciutadans. Tot això explica en gran part per què la democràcia és un sistema eficaç en temps de guerra. Així la incipient democràcia britànica va vèncer una vegada i una altra la monarquia absolutista francesa del segle XVIII, la República Francesa va inventar l’eficaç “Lleva en massa” i el mèrit com a requisit d’ascens militar (abans l’ascens estava limitat als aristòcrates i es comprava), les democràcies van vèncer les grans conteses militars del segle XX, les dues guerres mundials i la guerra freda, i Israel és el país militarment més eficaç del món.

Les democràcies no són superherois que sempre guanyen, és clar, i Ucraïna tenia deficiències democràtiques abans de ser envaïda. Però contra el que pot indicar la intuïció, quan un sistema democràtic està instal·lat, en temps de guerra comet menys errors estratègics i és capaç d’alinear una gran acumulació de forces. Els ucraïnesos saben que la democràcia és una poderosa poció que els està ajudant en aquests moments tan crítics, potser per això van penjar la bandera de la UE a la plaça major de Kherson el dia que van alliberar la ciutat.

Com més gran és l’alienació política, més gran la debilitat militar