El pitjor capitalisme
Els acomiadaments massius de les grans tecnològiques tenen, pel que sembla, motius que els justifiquen als ulls sempre indulgents dels economistes. En el cas de Meta, segons el seu màxim responsable, és que havien sobrecontractat. En d’altres, es van fer previsions equivocades. En el de Twitter, queda el dubte de si s’aprofita la rebel·lió dels equips per depurar la plantilla. I en gairebé tots, l’explicació tècnica és que els mercats estaven acostumats a creixements excepcionals, van venir els creixements raquítics, els mercats van perdre la confiança, es va detectar una davallada a les borses, i es reacciona amb la pitjor mesura del pitjor capitalisme: fent fora empleats. Als Estats Units acomiadar el 15% o el 30% de la plantilla no requereix més tràmits que el desig de l’amo o del consell d’administració. El que sorprèn els altres assalariats és la identitat dels autors dels acomiadaments: són les persones més riques del món, les que encap
Abans condemnar a la fam milers d’empleats que perdre un lloc a la llista de ‘Forbes’!
çalen cada any la llista de Forbes, les que mesuren el seu patrimoni en quantitats pròximes o superiors als cent mil milions d’euros, les que posseeixen l’increïble 90% de la riquesa dels Estats Units i deixen el 10% a la resta de la població. I esclar: no poden perdre aquells llocs privilegiats en el rànquing del poder financer. Són grans empresaris que no suporten que es detecti debilitat o decadència en els seus emporis. Abans condemnar a la fam milers de treballadors que perdre un lloc a la llista dels grans!
A les borses, fins i tot a les cròniques periodístiques, l’eficàcia empresarial es mesura pels resultats, no per la quantitat d’empleats que, a efectes de valoració, són com màquines. Es castiga la caiguda del benefici i se’n premia l’increment. I si aquest increment s’aconsegueix acomiadant mà d’obra, als mercats no els importa: el gran capitalisme no té sentiments i als països on hi ha llibertat d’acomiadament, no té ànima. Conec directius que van mantenir la bonificació milionària perquè abans havien aconseguit millorar els resultats a força de reduir plantilla. Quan passi aquesta etapa de punxades i potser de recessió, continuarem veient que els grans rics de Forbes són els mateixos de l’any passat. Els pobres només són un número. Per no tenir, no tenen ni nom.