Castanyer, final de trajecte
Emili Teixidor definia la vida com una malaltia mortal de transmissió sexual. Dit d’una altra manera, totes les vides comencen i acaben de la mateixa manera, però això no treu que siguin diferents.
La de Francesc Castanyer Figueras (Girona, 1916-Barcelona, 2022) ha estat llarga i fructífera. El vaig conèixer, ja jubilat, a les reunions del Club Palindròmic Internacional fundat per Josep Maria Albaigès i Ramon Giné. Ens tenia admirats amb la seva increïble col·lecció de trencaclosques. També conservava tresors de bibliòfil heretats del seu pare, com unes primeres edicions dedicades del poeta Josep Carner. La seva germana Maria Castanyer (Girona, 1913-Blanes, 2003) va guanyar la Flor Natural als Jocs Florals de l’exili, a París, el 1959. Després de la seva mort, quan Francesc Castanyer va arribar a la quarta (i penúltima) edat, va fer donació de la col·lecció de trencaclosques al Museu del Joguet de Catalunya, a Figueres, i es va instal·lar en una residència.
Vaig començar a publicar articles sobre ell per celebrar dos aniversaris seus capicua, els 99 i 101 anys. El 2017, camí dels 102, vaig propiciar que el cineasta argentí Tomás Lipgot, fill de la palindròmica localitat de Neuquén, l’entrevistés per incloure’l a la pel·lícula documental ¡Viva el palíndromo! (2018), on també hi surt una gravació de l’escriptor argentí Juan Filloy (1894-2000), autor del tractat de palindromologia Karcino i de desenes d’obres més amb títol de set lletres ( Estafen, Op Oloop, Caterva...). Filloy, mestre de Borges, va morir quinze dies abans de fer-ne 106 (1+0+6=7). Després dels articles capicua dels 99 i 101 anys, cada febrer m’informava sobre l’estat d’en Castanyer per tornar-li a dedicar una columna, pensant sempre que seria l’última. Amics com Joan Josep Isern o nebots seus (ja jubilats) com la lingüista Teresa Maria o el monjo benedictí Jordi me’n donaven fe de vida i jo m’empescava un motiu per felicitar-lo amb un altre Rum-rum, fins al punt de fer-ne un enfilall digne de Twitter. Castanyer va superar el Licor 103, els 104 anys del doctor Moisès Broggi o l’actor Kirk Douglas, RAC105 i els 106 anys a què no va arribar per molt poc Juan Filloy. D’aquí tres mesos n’hauria fet 107. En l’últim e-mail que em va enviar, quan encara hi veia, ironitzava sobre el fet que els metges no li sabien dir de quin mal havia de morir. Tots els humans comencem i acabem amb el mateix palíndrom: “Un cos soc nu”.