Escalfar-se abans del retrobament
Les sèries no es poden prendre anys sabàtics entre temporada i temporada i després aparèixer com si no hagués passat res, com si haguessin dit “a reveure!” l’altre dia. L’espectador necessita una mica d’escalfament. No em refereixo als resums, que poden ser especialment útils quan la sèrie és enrevessada, sinó a reprendre l’acció un temps després d’on la van acomiadar. Només cal mirar Dead to me, que va tornar la setmana passada a Netflix amb els últims episodis. De sobte, ens col·locava al mig de l’accident de cotxe on havíem deixat feia dos anys i mig la Judy i a la Jen, aquestes amigues improbables que es van conèixer en una teràpia de dol.
Es pot entendre la necessitat de resoldre l’esquer col·locat per Liz Feldman, la creadora, però la sèrie es ressent de no fer cap salt temporal els primers minuts d’episodi. No és casualitat, per exemple, que les seqüeles de les superproduccions sempre comencin havent deixat passar uns mesos o uns anys. No només és un recurs ideal per reintroduir els personatges, els escenaris i els conflictes, sinó que, a més, ajuda a mantenir el pacte de ficció entre creadors i públic. Vulgui Feldman o no, per l’espectador aquell accident ja formava part del passat. Dit això, s’agraeix veure en plena forma Christina Applegate, un animal de la comèdia des que va participar a Matrimonio con hijos a finals dels vuitanta. Manté intacta la vis còmica, després de rebre un diagnòstic d’esclerosi múltiple, que va obligar l’equip creatiu i tècnic a adaptar-se a les seves condicions de salut. El canvi físic de l’actriu es nota, com ella mateixa ha declarat en entrevistes, però els canvis al guió perquè ella estigués còmoda s’han fet amb molta cura. També és un plaer veure-hi una Linda Cardellini que, després d’una carrera amb problemes per destacar a Hollywood tot i haver tingut papers a Freaks and geeks, Urgencias i Mad men, domina el paper de dona optimista, vulnerable però amb un deix de tristesa present a la mirada.
Com sempre, la dinàmica de totes dues és impagable i és el motiu per acomiadar Dead to me amb afecte. L’altra raó de per què la sèrie pagava la pena, el to de comèdia negra i de thriller que permetia que l’obra destaqués en aquest oceà inabastable de ficció televisiva, s’ha anat perdent de manera progressiva, i ha deixat lloc a girs de guió cada vegada menys creïbles i excessivament simpàtics.•