Vida i mort del porno chic
Desitjós d’abandonar els tuguris i l’olor de puro de les sales reservades per als homes, el porno va voler armar-se d’un mínim d’argument a començaments dels setanta. L’encarregat de proporcionar-l’hi va ser Gerard Damiano, un perruquer de Brooklyn que completava el seu sou amb reportatges fotogràfics de casaments, comunions i batejos, i tenia cert talent per a la comèdia kitsch. Va escriure el guió en un cap de setmana i la història, tot i ser enginyosa, era un disbarat infame: una dona no pot assolir l’orgasme fins que un excèntric ginecòleg descobreix que té el clítoris amagat al coll, cosa que dona pas a un sorprenent festí de fel·lacions en què la protagonista es comporta com una empassadora de sabres a la recerca de la seva pròpia satisfacció. En resum, la suada fantasia masculina encarnada en una dona que s’ho menjava tot. Estrenada el 1972 i filmada en només sis dies, Garganta profunda es va convertir contra tot pronòstic en una de les pel·lícules més lucratives de la història. Amb un pressupost de tot just 25.000 dòlars (cortesia de la màfia), va recaptar més de 600 milions. L’elit liberal de Nova York (des de Warren Beatty a Jack Nicholson, Truman Capote o Jacqueline Onassis) va anar als cinemes a cara descoberta, proclamant que el sexe és revolucionari i exercint de padrins d’allò que el crític de The New York Times Ralph Bluementhal batejaria com el naixement del “porno chic”. Però el film va enfurismar puritans i feministes, i el president Nixon el va atacar de manera salvatge en la seva croada contra l’“obscenitat”, tot i que els reporters de TheWashington Post li van propiciar un camí cap a la immortalitat quan en van utilitzar el títol per donar nom a la seva font secreta del cas Watergate. Cinquanta anys després, Garganta profunda torna a les sales. Els fills de Damiano –que es va quedar
Cinquanta anys després d’estrenar-se, ‘ Garganta profunda’ torna als cinemes i aixeca noves polsegueres
amb les engrunes i va morir el 2008 sense ni un cèntim, provant de sobreviure com a cadi de golf– han posat en circulació una còpia restaurada en alta resolució que està xocant amb la indiferència dels propietaris dels cinemes tant als Estats Units com a Europa. Però a països com Bèlgica, on ha trobat distribució, aixeca noves polsegueres. No estic segura que ara siguem menys beats en qüestions de sexe, però està clar que mig segle i un MeToo ens han girat l’angle de visió. Els ulls ens couen per altres coses. Linda Lovelace, l’actriu protagonista, que lluïa blaus i talls a les cames, va percebre per la seva feina 1.200 dòlars que va haver de lliurar a Chuck Trayn, en aquell moment el seu marit. Un xulo que l’amenaçava a punta de pistola cada vegada que s’encenia la llum de la càmera al plató. “Cada cop que algú veu la pel·lícula, veu com soc violada. És un crim que continuï exhibint-se”, va declarar el 1986, per sentenciar aquell vell mite de l’alliberament sexual com un emblema de la cultura de la violació.