Tendreses, absències

És dolorosa, aquesta hora. Ha de ser-ho necessàriament per a tot aquell que, en algun moment de les últimes dècades, s’hagi deixat acaronar per les formidables cançons de Pablo Milanés, l’extraordinari cantautor cubà que vam veure en concert a Barcelona per última vegada el mes de gener passat, ja amb la salut molt fràgil, tot i que paradoxalment va firmar una actuació exquisida al seu pas pel Palau de la Música Catalana. L’home que ens demanava en una de les seves composicions que no li baixéssim cap estrella blava ha estat una de les figures més completes que ha donat la cançó en llengua castellana. Un artista inquiet amb un recorregut que el projecta més enllà de les marques de la nueva trova cubana de què va ser pare fundador amb Silvio Rodríguez o Noel Nicola. Així ho mostra un currículum oceànic que també bascula per aventures a la trova clàssica, el bolero, el filin i fins i tot el jazz. Aptituds i talent que venen a desmentir el terrible tòpic segons el qual els cantautors són, en matèria estrictament musical, poc ambiciosos. Milanés va ser, sí, fill de la revolució. No són poques les cançons

( Yo pisaré las calles nuevamente, Yo me quedo...) que ho testifiquen. De la mateixa manera, va arribar el dia en què es va desmarcar del delirant règim que encara fa de les seves a Cuba. Com va declarar en certa ocasió, es considerava a si mateix “un impulsor de la revolució, no del Govern”, cosa que al cap i a la fi és una bellíssima forma de compromís que no hauríem de deixar de celebrar mai.

Com tampoc no hauríem de deixar de cantar les esplèndides cançons d’amor de Pablo Milanés. Joies com Yolanda, inserida en l’ànima popular des de fa força anys, o l’especialment afortunada El breve espacio en que no estás. Peces en què destil·lava una sensibilitat captivadora tant en els versos, no tan senzills com en aparença podria semblar, com en la interpretació, gràcies també a una veu que transmetia tendreses i absències com poques han sabut fer-ho.