“L’era del progrés ha mort, la de la resiliència ja és aquí”
Jeremy Rifkin Sociòleg i economista, publica ‘La era de la resiliencia’
Els seus llibres, des d’El fin del trabajo fins a La civilización empática, des de La sociedad de coste marginal cero fins a El Green New Deal global, han anat donant forma al futur des de fa dècades gairebé tant com ho han fet els seus treballs com a assessor de la Xina, la UE i els EUA per establir els plans d’una tercera revolució industrial capaç d’afrontar el canvi climàtic. Ara Jeremy Rifkin (Denver, 1945) publica La era de la resiliencia (Paidós), un full de ruta cap a una nova era en què la paraula clau de l’era moderna, eficiència, deixi pas a la que sempre ha presidit la vida humana, adaptabilitat. Entrem, diu, a l’era de la resiliència, en què necessitem comprendre no només que formem part de l’ecosistema, sinó també que cadascun de nosaltres és un ecosistema. I que no només hem de construir noves infraestructures energètiques, de comunicació i mobilitat, sinó que també hem de canviar el manual d’instruccions.
Crisis econòmiques, pandèmies, guerres... On som?
Hi ha hagut un canvi bàsic en la consciència com a espècie els darrers 24 mesos. Probablement, el més gran de la història. Ens hem començat a adonar que aquest planeta és molt més poderós del que ens pensàvem i que no ens necessita. Superarem els 1,5 graus, que era la línia vermella, i podríem arribar a 2, 2,3 o 2,5. Els virus estan migrant, són migrants climàtics. Els nostres ecosistemes s’estan esfondrant. La regió amb el problema més greu d’inhabitabilitat és la Mediterrània. Estem immersos en la sisena extinció. I hi ha un malentès sobre com hem arribat aquí; no són només combustibles fòssils.
De què es tracta?
Jueus, cristians i musulmans formem part de la tradició abrahàmica, i al Gènesi Déu va fer fora Eva i Adam del paradís, però va donar a Adam “el domini sobre totes les espècies de la Terra, sobre totes les criatures vivents del planeta”. Aquell mandat s’ha mantingut entre nosaltres. L’era
del progrés, durant els dos últims segles, és una combinació d’aquesta idea. I la visió del món i les polítiques de l’era del progrés ens han conduït a l’extinció. Per als homínids la nostra orientació temporal era l’adaptabilitat, fins que l’última edat del gel va arribar a la fi, fa 10.000 anys. Va arribar el bon clima. L’holocè. Ens vam assentar. Vam crear l’agricultura, el pasturatge, les grans civilitzacions hidràuliques, la revolució industrial. Vam adaptar la natura a nosaltres, i això va culminar en l’eficiència, que és extreure grans valors de l’aigua, el sòl o la biosfera a més velocitat i en un interval me
nor per poder consumir-los. I després ens preguntem per què hem esgotat el planeta. L’era del progrés ha mort. L’era de la resiliència ja és aquí.
Què hem de fer en l’era de la resiliència?
Ens endinsem en l’era de la infraestructura de la tercera revolució industrial. De la internet de la comunicació i de l’energia: milions ja generen la seva energia solar i eòlica i l’excedent el comparteixen. Tots dos convergeixen amb la internet de la logística i la mobilitat, el transport elèctric i de pila de combustible. I tot entrellaçat amb la internet de les coses. El parc d’habitatges serà intel·li
gent amb sensors. Una revolució que unirà el planeta com un gran cervell digital. Són les possibilitats que se’ns ofereixen. Arribar allà suposa un gran problema per culpa dels vells interessos, la indústria de combustibles fòssils, polítics reticents al canvi. Però el mercat hi és: la solar i l’eòlica ja són de lluny les energies més barates. La tecnologia existeix. I els diners esperen: els inversors han retirat bilions de la indústria de combustibles fòssils i només troben petits projectes pilot. Falta voluntat política. Però ja estem passant del capital financer a l’ecològic, de la productivitat a la regenerativtat, dels drets de propietat intel·lectual al codi obert i de la globalització a la glocalització, perquè els costos fixos de la revolució digital estan baixant i pots interactuar amb una persona a l’altra punta del planeta. Quines possibilitats hi ha que canviem realment?
Som una espècie que viu a través de les seves pròpies històries. I aquestes històries ens permeten començar a desenvolupar les noves infraestructures. Som, potser, l’espècie més adaptable amb l’excepció de bacteris i virus. Utilitzem aquests circuits neuronals empàtics per tornar a adaptarnos a la natura. Tenim exèrcits enormes per l’era industrial dels combustibles fòssils, per assegurar-los. I l’urani. Milions han mort per ells. L’última guerra és
Guerres del progrés “Hi ha enormes exèrcits pels combustibles fòssils; l’última guerra és la d’Ucraïna i Rússia”
Maledicció bíblica “Al Gènesi Déu va donar a Adam el domini sobre les espècies, mandat que ens acompanya”
la d’Ucraïna i Rússia.
Arriba l’era de l’empatia?
Les grans religions axials van sorgir alhora que les grans civilitzacions hidràuliques, que van ajuntar moltes persones que es guiaven pel tribal i es van veure esclavitzades per construir dics, graners i carreteres. No tenien identitat. Aquelles religions es van convertir en la figura paterna amb qui empatitzar i per la qual morir. Avui els joves aixequen el cap i es dona una nova afiliació: la consciència de la biofília. Es reconeixen com a espècie en perill, sense més línies divisòries; consideren el planeta la seva llar, i els seus congèneres, la seva família. I els altres són allà dient “no” perquè veuen amenaçada la seva identitat i no són el futur però continuen tenint prou poder. La raó per la qual crec que hi ha esperança és que en tots els desastres climàtics la gent va al rescat d’altres persones. En cert grau, el canvi climàtic ens està acostant per l’empatia.
c