L’òpera ballada, l’art que ve
Cantants que ballen i ballarins que canten... amb Sasha Waltz
És un espectacle que ja té els seus vuit anys, però ara que arriba al Teatro Real s’ha fet més evident l’èxit de Sasha Waltz amb L’Orfeo. El domini que la coreògrafa alemanya té dels espectacles a cavall d’òpera i dansa està arribant a un zenit, i feia temps que volia lliurar-se a la música de Monteverdi. I quan li va arribar l’encàrrec de l’Òpera Nacional d’Holanda per posar en escena aquest títol del 1607 –ha passat a la història com la primera òpera–, va tenir la valentia de tirar-se a la piscina i fer que el repartiment vocal acabés ballant i que els ballarins de la seva companyia treballessin la veu per, almenys, interpretar les parts corals d’aquesta particular història sobre el mite d’Orfeu, l’encantador de feres.
El resultat és exquisit, amb l’elegància marca Sasha Waltz & Gests, però alhora refrescant. Perquè planteja, quatre segles després de L’Orfeo de Monteverdi, un punt d’inflexió en la història del gènere operístic. Això és, la presència del ballet no com un caramel dins de la trama, com solia passar fins fa més d’un segle; ni tan sols com una forma d’expressar de manera abstracta el fet teatral, com la mateixa Waltz no va proposar, per exemple, a Tannhäuser, sinó com un art indissociable del cant i el teatre. El Real, que dilluns rebia, precisament, la medalla d’or de l’Acadèmia de les Arts Escèniques per la seva “contribució a dignificar les arts escèniques a Espanya”, es fa ressò d’aquesta gesta al seu escenari aquesta setmana. En contra del que el mateix coliseu es temia –el barroc no és un must entre el públic de la capital de torn d’estrena, per això el va treure d’aquesta ronda–, la gent sortia extasiada, exultant, generosa en aclamacions i aplaudiments. I això tot i que es tractava d’una òpera de cornetes, trombons i timbals amb so original.
Esclar que els conjunts amb què es mou Waltz no tenen comparació: la Freiburger Barockorchester posa els instruments sota la batuta de Leonardo Garcia Alarcón; el Vocalconsort Berlin posa les veus, amb un repartiment capitanejat per la soprano francesa –i ara ja ballarina– Julie Roset (Eurídice) i el baríton austríac Georg Nigly (Orfeu). Però el millor de tot és que sigui impossible saber si qui canta i balla és cantant o ballarí, com passa amb Luciana Mancini (Proserpina, Alex Rosen (Caront) o Konstantin Wolff (Plutó). La gran entesa entre uns i altres és un sotrac artístic inesperat. Amb gran visió de futur.