Miracle contra drama
L’Aràbia Saudita rebenta els pronòstics davant una Argentina paralitzada
L’Argentina sumava 36 partits sense perdre, i va perdre el dia menys esperat. Ni més ni menys que en el debut d’un Mundial. Els argentins fingien que havien canviat, fent veure que estaven alleujats de l’estrès habitual gràcies al seu últim i alliberador títol a la Copa Amèrica. A l’hora de la veritat, van reaparèixer totes les seves pors. Tot havia resultat ser una gran actuació, tan ben portada que fins i tot s’ho van creure ells mateixos. Doncs no. L’Aràbia Saudita, la selecció número 51 al rànquing FIFA, va ser un oponent extraordinari per la seva valentia. Es va negar a acceptar el guió, el que va passar fins a la primera part amb un 1-0 en contra de manual (Messi, de penal), i va acabar firmant una de les sorpreses més memorables de la història de les Copes del Món.
Els saudites van agafar el segon acte pel coll, i tot es va transformar, se’n va anar en orris. Va ser una barbaritat, una revolta descomunal, una puntada de peu als pronòstics, un homenatge a la puresa del futbol, en què l’equip feble, com no passa mai en altres esports, pot tenir opcions si és intrèpid i es creu a si mateix. Això va ser el que va passar a l’imponent estadi de Lusail, on la resurrecció àrab es va combinar amb la paralització de la selecció argentina, espantada com un gat davant l’arribada d’un tràiler al carril central d’una autopista. Quan es va posar a atacar ja era tard. Nerviosa, els minuts van passar, i va passar l’imprevisible. Va guanyar Aràbia i va perdre l’Argentina. Es va acabar l’efecte Copa Amèrica. Benvinguts a l’Argentina de sempre. A Scaloni l’esperen dies complicats. Dubtes. A Messi, també. Fins al pròxim partit: Mèxic espera dissabte. Tensió.
Ha quedat dit. La primera part es va moure dins paràmetres de normalitat. Van passar coses, però habituals en un partit teòricament desigual. Messi, per exemple, va tardar només un minut a comparèixer. No va marcar ja de sortida perquè Mohammed Al-Owais, un heroi més que un porter, va treure una mà prodigiosa arran de terra, com si hagués estudiat a fons aquell clàssic xut del deu argentí cap a la base del pal.
L’únic que no va poder parar Al-Owais en tot el matí va ser un penal a Messi. Justificable. Va ser al minut vuit, fruit d’una decisió absurda de l’àrbitre, l’eslovè Slavko Vincic, avisat per l’holandès Van Boekel des del VAR. El mateix duet, amb els mateixos rols, que va indignar el barcelonisme a l’últim Inter-Barça. Es van agafar en un córner Abdulhamid i Paredes, aquest últim es va deixar caure i es va assenyalar pena màxima. El llistó de la FIFA, en temes morals i arbitrals,
Tot semblava normal quan Messi es va avançar gràcies a un penal dubtós; l’Argentina complia
La segona part va ser una barbaritat, una revolta saudita amb dos golassos i un porter heroic
és molt susceptible. Si això és penal, n’hi hauran deu en cada partit. Xiulen això a l’Argentina en contra i s’arma un quilombo, com diuen ells. Al final s’armarà igual, però per altres circumstàncies. Messi, endollat fins al punt de tornar a marcar al minut 21 un gol que li va ser anul·lat, havia tornat a fer història amb tot just 10 minuts de Mundial a les cames: amb Pelé, Uwe Seeler, Klose i Cristiano Ronaldo, ha estat el cinquè jugador capaç de marcar en quatre edicions diferents de la Copa del Món. No li servirà de consol, la dada. De moment, no. Encomanat per l’instint de Messi i abans de la irrupció saudita, Lautaro va fer dos gols molt bonics, invalidats tots dos també per fora de joc. Un va costar apreciar-lo fins i tot revisant les imatges de televisió. Va ser per un tros d’espatlla. Quin futbol matemàtic que ens estan deixant.
Però va arribar la segona part, i tot va canviar. També ha quedat dit. Els dos gols d’Aràbia van ser d’una factura extraordinària. Primer va ser Al-Xehri qui, després d’una transició veloç dels seus companys, va connectar un xut enganxat a la base del pal davant del qual potser Dibu Martínez podria haver fet més. Els centrals de l’albiceleste també van fallar.
Després, gairebé de manera immediata, va sobresortir el dorsal 10 inesperat, no Messi, sinó el de l’altre bàndol. Al-Dawsari va fer honor al seu número i, lluny de porteria i escorat cap a l’esquerra, va buscar porta i la va trobar amb un xut parabòlic que es va colar per l’escaire llarg. Serà un dels gols del Mundial. Scaloni va donar entrada a Lisandro Martínez, Julián Álvarez i Enzo Fernández per pessigar els seus jugadors. I l’Argentina va començar a atacar, penedintse de no haver-ho fet abans amb més constància, una mica a l’estil simeonista quan el marcador es torça. Si tens gent per atacar, per què no ho fas abans? Messi ho va intentar de cap. Hi va haver altres atacs, però AlOwais va estar incommensurable. L’espera una estàtua al seu país si continua així. Als jugadors argentins, una rebuda molt diferent si no capgiren la situació.