Messi o la vida són cinc Mundials

La vida d’una estrella són quatre o cinc Mundials, la de l’aficionat potser quinze però no vint-icinc. Des del Mundial del 1966, antològic, el primer de què guardo record, a la manera del coronel Aureliano Buendía davant l’escamot d’execució, cada Mundial és la mateixa obra: grans expectatives el dia de la inauguració, empatx de futbol –meravellós: fins a quatre partits un dia!–, eliminació de la teva selecció en condicions traumàtiques –els àrbitres, la tanda penals, la incompetència del president del govern– i aliances sobrevingudes (l’absència d’Itàlia agreujarà la nostra hipotètica orfandat).

Com a ciutadà que paga impostos, no atraca nens ni avis i exerceix de president de la comunitat de veïns per imperatiu rotatori, jo confiava –i confio– que Messi aixequi el trofeu –tret que l’aixequi Espanya– i no només per abaixar els fums a l’Església maradoniana, sinó per un sentit primitiu de la justícia universal. I, finalment, perquè no li passi com a Johan Cruyff, tot i que per a aquestes coses feia l’efecte que dormia més tranquil que Leo Messi la resta de les seves nits si no guanya cap Mundial.

El futbol no deu res a ningú, ni tan sols a l’Atlètic de Madrid. I molt menys a Leo Messi. Al contrari, el futbol ensenya a desconfiar del dia de demà, dels plans de pensions i del cel o l’infern. Tot és present, de manera que o Messi s’espavila –i la descohesionada albiceleste– o anem camí d’una monumental patacada sentimental.

Si l’Argentina aspirava a guanyar aquest

Mundial, la derrota contra l’Aràbia Saudita va ser un regal, com certs esbroncs paterns que només el temps permet valorar. L’espàrring ideal, la moral elevada, el país entregat. I el magnetisme de Messi, en l’última oportunitat. Després, al camp, tot es va convertir en un naufragi de 45 minuts i els seus afegits –la segona part–, amb les càmeres buscant explicacions al rostre abstret de Messi, tan indesxifrable, evocatiu de la maledicció que el porter Moacir Barbosa va aguantar tota la vida després d’una mala tarda a Maracanã, cap al 1950... L’Argentina té marge de maniobra –en té prou guanyant Mèxic i Polònia–. I Messi de superar aquesta càrrega de culpabilitat a què sembla lligat, costalero a Sevilla, futbolista a l’Argentina, déu a Qatar. El que l’espera és el desafiament més apassionant d’aquest Mundial, tan incert i peculiar perquè fins i tot l’Aràbia Saudita pot somiar amb arribar lluny, ells que viuen tan a prop i tenen en l’emirat de Qatar un veí hostil, malavingut i desafiador.

El Mundial de Qatar 2022 té, des d’ahir, un altre competidor: el Mundial de Leo Messi per acomiadar-se com el millor. Si més no, el millor dels seus temps.

Cruyff tampoc nova guanyar cap Mundial, però segur que no va perdre la son; Messi pot perdre-la per sempre...