“En lloc de futbolistes forçuts, els prefereixo més fins”

Lydia Delgado es confessa: no veu gaire futbol. No en veu, tot i que de vegades se’n penedeixi, ja que el futbol és un art, o això diu ella i caldrà creure-la, que d’art, plasticitat i disseny en sap un niu.

Per què no es pren el futbol seriosament? Potser li agrada nedar a contracorrent?

Hi va haver una època en què em feia gràcia seguirlo. Gaudia de les bones jugades. Però de sobte se’m va girar la ment i vaig començar a veure’l com un negoci-màfia. I ara el veig com veig els partits polítics.

No sap valorar-lo?

Esclar que sí! Puc gaudir d’aquella energia sagrada que es crea. Sens dubte, no és el mateix que anar a comprar patates fregides al Veritas. Veure com s’insulta a l’estadi sempre m’ha fascinat.

I no veurà el Mundial? El Mundial m’és bastant igual. Però a casa som artistes i ara m’ha sortit el meu fill Igor (15) i fa poc em va dir: “Daquí cinc dies arrenca el Mundial!”. I li vaig contestar: “Ah, val, Igor.”

...?

Suposo que ho està descobrint ara.

I ara que el seu fill la posa al dia, vostè qui vol que guanyi?

Tant de bo guanyi un equip estrany, d’un país que no és un clàssic, per exemple Camerun.

I ja que és dissenyadora, em permeto preguntar-li: què opina dels uniformes de les seleccions? Els trobo lletjos, tot i que n’hi ha alguns que tenen una mica de gràcia, amb colors lila. Però en general no m’he fixat mai en com vesteixen.

I què opina dels futbolistes com a models?

Els homes forçuts no em maten. M’agrada que tinguin un punt de músculs, però que siguin més fins, a l’estil anglès.