Un gras és un gras i un gairebé pobre és un gairebé pobre
MAR DE FONS
Una persona que fa 1,50 no és alta. Si amb aquesta alçada pesa 100 quilos, tampoc no és prima. Qui corre un quilòmetre en un quart d’hora no és veloç. Una altra cosa és que no vulguem dir-nos les veritats. I donem per bo que cadascú és qui diu ser i no qui és. N’hi ha prou per això amb alterar el significat de les paraules. Llavors sí que tot és possible: el gras és prim, el baix és alt i el lent és ràpid.
Les pàgines del Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), les taules de la llei en què el Govern despatxa ocurrències de tota mena – des de les més serioses fins a les més risibles–, no s'escapa de la temptació de fernos passar bou per bèstia grossa amb un ús tan arbitrari com intencionat del llenguatge. L’última, atrevir-se a definir la classe mitjana com les famílies amb uns ingressos bruts de 29.400 euros a l’any que destinen com a mínim un 30% de la renda a pagar religiosament la hipoteca. Així ho disposa, com si fos el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, el reial decret llei 19/2022, pel qual s’estableix un codi de bones pràctiques per alleujar la pujada dels tipus d’interès en préstecs hipotecaris sobre l’habitatge habitual. Iniciativa que amb tant ornament publicitari ha presentat la vicepresidenta primera del Govern central i ministra d’Economia, Nadia Calviño. Al final serem classe mitjana tots els espanyols menys els que dormen al carrer i passen gana, cosa que pot ser que no sigui una mala idea per evitar el mal humor i la plena consciència del deteriorament de les condicions de vida als països on fins fa poc més d’una dècada qualsevol persona creia que era ric o, si més no, un aspirant a ser-ho. El regne de la mentida ja és un imperi. Però tot i així, costa de creure que una família és de classe mitjana amb 29.000 euros bruts a l’any. Hi ha, hi estarem d’acord, famílies una mica menys necessitades que els pobres de solemnitat. Però això no són classes mitjanes. Són, si busquem amb honestedat una definició ajustada, gairebé pobres.
Feu números. Descompteu els impostos a aquests 29.400 euros. Després retireu de l’import un 30% destinat al pagament de la hipoteca. Sent generosos, aquesta família té 18.000 euros a l’any. O sigui, la renda disponible d’aquesta família arriba als 1.500 euros mensuals. A l’Espanya del 2022, imaginar que aquesta unitat familiar pot ser qualificada de classe mitjana és directament un afront. Només algú que no està obligat a mirar els preus de béns i aliments quan els adquireix en un entorn inflacionista com el present pot atrevir-se a dir que aquests ingressos proporcionen el visat a la classe mitjana, particularment a les grans ciutats. Encara que per una qüestió d’aspiracions, per vergonya o per conflicte, els nominats prefereixin continuar allistats com a tals, el cert és que van deixar de serho fa temps.
Res a dir contra el decret. El Govern espanyol no pot mantenir-se de braços plegats davant el deteriorament del poder adquisitiu derivat de la inflació –esperem que el mercat de treball resisteixi– i la consegüent pujada dels tipus d’interès decretada pel Banc Central Europeu (BCE) per frenar-la. I tampoc la banca no està en condicions d’assumir costos reputacionals que s’afegeixin als de la crisi anterior en què, a diferència d’aquesta, sí que hi va haver causes directament atribuïbles al seu excèntric i també, en alguns casos, a procedir de manera delictiva. Però presentar la mesura com un flotador d’emergència per a la classe mitjana és de tot menys una cosa que s’hagi de considerar com a seriosa.
El periodista Esteban Hernández, al seu últim llibre, El rencor de la clase media alta y el final de una era (Akal, 2022) assenyala que convé fer atenció a la desaparició de la classe mitjana perquè conté la història de com la societat va anar trencant-se i de com les contradiccions latents estan explotant en aquest moment històric. Potser és la por de la seva progressiva però incessant desaparició el que fa que els governs continuïn comptant com a tal els que amb prou feines poden continuar. Cadascú s’enganya com vol. Però estarem d’acord que per aprimar-se és millor primer reconèixer que s’és gras.
Costa de creure que una família és de classe mitjana amb 29.000 euros bruts a l’any