Un pas enrere
Ala cimera sobre el clima, que tot just s’ha acabat, Europa no ha volgut eliminar la referència al límit d’1,5 graus d’augment de la temperatura global, acordat a Glasgow, per substituir-lo pel de 2ºC acordat en una reunió anterior. Per què? “Per no fer un pas enrere”, diu el vicepresident Frans Timmermans d’acord amb el principi no escrit de la legislació comunitària. Pot ser que aquesta vegada no hagi estat una bona idea seguir-lo. L’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana del planeta a 1,5ºC per sobre del nivell de l’època preindustrial avui no sembla assequible. En qualsevol cas, no és més que una fita en un procés de transició energètica que pretén assolir el nivell zero d’emissions netes de gasos hivernacle no més enllà del 2050. L’objectiu es va fixar sobre la base de coneixements limitats del que aquest procés significaria. Estudis posteriors més detallats han posat de manifest que la magnitud de l’esforç havia estat subestimada. Per posar-ne només un exemple: la mida de la flota de vehicles terrestres de combustió interna que caldrà substituir per motors elèctrics resulta un trenta per cent superior al que es va calcular als estudis inicials.
Els primers compromisos semblen haver subestimat les exigències de construcció de noves plantes de generació d’energies renovables, tant en energia i en materials necessaris per a fabricar-les com en el temps necessari per a la posada en marxa. Cal comptar, a més i potser abans que res, amb les enormes resistències que el procés haurà de vèncer: l’agricultura haurà de reduir la superfície de cultiu i la mida de la ramaderia intensiva, la indústria i el transport hauran de transformar la seva manera d’operar, i el ciutadà corrent dels països avançats suportarà l’encariment de molts productes la fabricació dels quals requereixi molta energia o que siguin font de gasos hivernacle –entre els quals molts aliments– mentre es veu privat del consol d’imaginar la tornada al creixement del PIB, que als nostres dies és l’única vara de mesurar la felicitat. I això perquè es preveu que, al nou món que marca la transició energètica, el creixement es concentrarà als països avui més pobres a costa dels més rics, almenys en part. Cosa que, diguem-ho de passada, seria una qüestió de justícia. És veritat que es va anant en la direcció correcta. Ho mostren molts dels indicadors. Però no n’hi ha cap que ho faci a la velocitat que caldria per assolir l’objectiu fixat, i no sembla que Europa disposi d’eines sancionadores que n’assegurin el compliment. En aquesta situació, la posició oficial corre el risc de substituir la ruta de costum, avui vedada pel canvi climàtic, per una altra que es mostri inabastable, combinació que pot portar al desànim i al desprestigi de les institucions que volen marcar el camí. Com més es trigui a rectificar –a fer el famós pas enrere– serà pitjor.
Aconsellava el Quixot a Sancho, parlant de lleis (“pragmàtiques”, en deia ell): “No hagas muchas pragmáticas, y si lo hicieres, mira que se guarden y cumplan (...); las leyes que atemorizan y no se ejecutan vienen a ser como la viga, rey de las ranas, que al principio las espantó, y luego la menospreciaron y se subieron sobre ella”. Les nostres institucions no van tan sobrades de crèdit entre els ciutadans com per malgastar-lo en la persecució d’objectius quimèrics, però secundaris.•
Un objectiu climàtic inabastable pot portar al desànim i al desprestigi institucional