El jardí botànic de la Universitat va ser mutilat
El començament del procés de convertir el projecte de la nova Universitat de Barcelona en una realitat va ser més aviat treballós i amb algun resultat inesperat.
El primer va consistir a decidir el lloc on era convenient situar aquella peça enorme i transcendent. Era molt grossa, si es compara amb les dimensions que sovintejaven a la Barcelona històrica.
Hi havia tres opcions, afavorides pel coincident enderroc de les muralles i el Pla Cerdà. El genial urbanista es decantava per la zona de la Gran Via que unia “la Bordeta al Besòs”, mentre que l’arquitecte Elies Rogent proposava la Gran Via davant el baluard de Tallers i el seu col·lega provincial indicava l’entorn del Portal Nou. La Diputació va escollir per fortuna l’opció de l’arquitecte Rogent. Sens dubte era la millor, tal com el pas del temps ha confirmat sense cap discussió. El seu projecte, d’una rotunditat elegant i austera, escurçava el carrer Enric Granados en comptes de caure en la temptació de permetre que partís la Universitat en dos. I va projectar un volum solemne realçat amb un jardí que l’envoltava.
Va començar la construcció, però la seva lentitud va fer possible una maniobra vistosa perquè va provocar un resultat aberrant i indefensable. El rector Julián Casaña, amb vint anys de mandat (1876-1896), se les va enginyar per no expropiar les finques afectades als seus propietaris: deu grans solars amb bona profunditat que s’alineen al llarg dels carrers Balmes i Aribau. Hi va haver irregularitats (per dir-ho amb suavitat) sospitoses, com tolerar l’inici de la construcció abans d’haver-ne obtingut els permisos definitius. Josep Arqués va investigar tot el procés i ho relata amb minuciositat a Cinc estudis històrics sobre la Universitat de Barcelona (Columna, 1985).
El que havia de ser jardí botànic catalogat llavors va experimentar una mutilació tremenda, ampliada fa anys per l’aparcament.
El rector Fabià Estapé, amb la certesa que ja trobaria jo l’ocasió d’explicar-ho, em va confessar el següent: va lluitar per obtenir durant el seu primer mandat la màxima qualificació urbanística i d’aquesta manera evitar per sempre que un altre col·lega caigués en la temptació de tornar a llescar aquest jardí botànic. El 1970 va merèixer que fos classificat com a monument d’interès nacional. Magnífic!
El rector Casaña va idear una retallada brutal i el rector Estapé va actuar per impedir que passés