El miratge que ja vam viure
Entre el 1986 i el 2000 el musical de producció pròpia va viure una edat daurada a Barcelona. Tenia el favor del públic i prou prestigi perquè el TNC, el Centre Dramàtic Nacional (teatre Romea), la Companyia de Josep Maria Flotats al Poliorama i el Teatre Lliure no dubtessin a incloure aquest gènere a les seves temporades. Tot gràcies a l’afany de figures com Ricard Reguant i companyies com Dagoll Dagom, que alguns anys abans ja havien abonat el terreny perquè finalment el 1988 esclatés el fenomen de Mar i cel. El descobriment feliç que l’èpica literària de Les misérables es podia replicar aquí amb un text de Guimerà.
Llavors es dibuixa a l’horitzó el miratge que una indústria catalana dedicada a produir grans musicals és possible sense recórrer a la franquícia. L’engrescament continua el 1992 amb Flor de nit i s’eleva gloriosa el 1995 amb les estrenes de Sweeney Todd, Cegada de amor i Germans de sang.
Llavors la il·lusió comença a fer figa, malgrat produccions notables com Company, Guys & dolls, A little night music i El temps de Planck. La patacada econòmica de Gaudí el 2002 al Barcelona Teatre Musical –l’intent de Focus de gestionar un escenari per a grans musicals i aforaments– fa esclatar aquesta il·lusió. En realitat, en tot aquest temps de confiança cega en l’èxit no s’havia creat l’entorn economicoartístic necessari per establir una indústria teatral suficient per mantenir viu el gènere quan arribessin els mals temps. El gran públic
–imprescindible per mantenir la costosa maquinària de producció d’aquests espectacles– no va considerar mai Barcelona com una capital del lleure teatral, i els espectadors i turistes del gran arc regional dibuixat per Pasqual Maragall tampoc no es van veure interpel·lats a alimentar aquesta indústria que podria vantar-se de tenir una alternativa, pel que fa a qualitat i quantitat, en català. Amb el fracàs va arribar la retirada dels escenaris públics i la cura dels privats. A la mínima desafecció es desvirtuaven projectes tan il·lusionants com l’Onyric. Un buit ocupat per les produccions clons itinerants que visiten Barcelona com una plaça de passada. Els diners es fan a Madrid.