La Vanguardia (Català)

El miratge que ja vam viure

- a Ca!"#s $"%&a!'s

Entre el 1986 i el 2000 el musical de producció pròpia va viure una edat daurada a Barcelona. Tenia el favor del públic i prou prestigi perquè el TNC, el Centre Dramàtic Nacional (teatre Romea), la Companyia de Josep Maria Flotats al Poliorama i el Teatre Lliure no dubtessin a incloure aquest gènere a les seves temporades. Tot gràcies a l’afany de figures com Ricard Reguant i companyies com Dagoll Dagom, que alguns anys abans ja havien abonat el terreny perquè finalment el 1988 esclatés el fenomen de Mar i cel. El descobrime­nt feliç que l’èpica literària de Les misérables es podia replicar aquí amb un text de Guimerà.

Llavors es dibuixa a l’horitzó el miratge que una indústria catalana dedicada a produir grans musicals és possible sense recórrer a la franquícia. L’engrescame­nt continua el 1992 amb Flor de nit i s’eleva gloriosa el 1995 amb les estrenes de Sweeney Todd, Cegada de amor i Germans de sang.

Llavors la il·lusió comença a fer figa, malgrat produccion­s notables com Company, Guys & dolls, A little night music i El temps de Planck. La patacada econòmica de Gaudí el 2002 al Barcelona Teatre Musical –l’intent de Focus de gestionar un escenari per a grans musicals i aforaments– fa esclatar aquesta il·lusió. En realitat, en tot aquest temps de confiança cega en l’èxit no s’havia creat l’entorn economicoa­rtístic necessari per establir una indústria teatral suficient per mantenir viu el gènere quan arribessin els mals temps. El gran públic

–imprescind­ible per mantenir la costosa maquinària de producció d’aquests espectacle­s– no va considerar mai Barcelona com una capital del lleure teatral, i els espectador­s i turistes del gran arc regional dibuixat per Pasqual Maragall tampoc no es van veure interpel·lats a alimentar aquesta indústria que podria vantar-se de tenir una alternativ­a, pel que fa a qualitat i quantitat, en català. Amb el fracàs va arribar la retirada dels escenaris públics i la cura dels privats. A la mínima desafecció es desvirtuav­en projectes tan il·lusionants com l’Onyric. Un buit ocupat per les produccion­s clons itinerants que visiten Barcelona com una plaça de passada. Els diners es fan a Madrid.

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain