Els artistes treuen les col·leccions de l’armari
De quins objectes s’envolta Miquel Barceló? I Susana Solano? El CaixaForum revela l’imaginari i les obsessions de deu creadors
En una enigmàtica escultura feta amb ossos de pollastre recoberts de pasta de fusta, el surrealista Jean Benoît representa el bust d’un home, aparentment devastat i envellit, del cap del qual surt una figura misteriosa. La peça, titulada Una sola cosa al cap, forma part de la col·lecció particular del pintor Miquel Barceló, i bé podria servir per il·lustrar Déus, mags i savis, una bellíssima i suggeridora exposició amb què les comissàries Maite Borràs i Àngels de la Mota ens conviden a endinsar-nos en l’imaginari, els interessos i les obsessions de deu artistes a partir dels objectes que van mirar i van voler tenir a prop a les seves estances íntimes o al seu taller. O en tots dos llocs, com el mateix Barceló, que té les parets de l’estudi folrades de petits dibuixos, cranis i animals dissecats, mentre que l’espai on habita els objectes orgànics o de procedència exòtica s’agrupen en petits gabinets de meravelles al costat d’una vanitas de Basquiat o la còpia d’un Diego de Ribera. Déus, mags i savis, al CaixaForum (fins al 2 d’abril), neix de Pathosformeln, una instal·lació de Rosa Amorós presentada a la galeria Estrany-de la Mota, on rescatava alguns dels objectes procedents de l’Àfrica, Àsia i el centre i el nord d’Amèrica que havia col·leccionat a quatre mans amb el seu marit, Gustau Gili. Amorós els va perdre de vista el 2008, quan després de la mort de l’editor es va traslladar a un habitatge més petit i va guardar totes les peces en una sèrie de caixes apilades en una prestatgeria del seu estudi. “Volia buscar possibles coincidències i referències amb la seva pròpia obra”, assenyala Àngels de la Mota, que, després de comprovar la potència d’aquell joc d’afinitats –màscares africanes, figures antropomòrfiques i eines prehistòriques acomodades a la vella prestatgeria de l’estudi amb les seves escultures de pedra o ceràmica–, va voler ampliar la proposta a altres artistes, en aquest cas prenent com a punt de partida obres de la col·lecció d’Art Contemporani La Caixa. “No soc un col·leccionista, sinó un acaparador, perquè no busco les peces; compro el que trobo”, confessava Luis Feito, mentre que el fotògraf japonès Hiroshi Sugimoto afirma: “la meva col·lecció és la meva ment”. “Cadascun té una manera pròpia de col·leccionar i abordar l’elecció dels objectes”, assenyala Maite
Borràs. L’exposició se centra en les col·leccions d’art de tradició no europea, i posa l’accent en el que hi ha “de recerca d’un mateix en l’altre, així com la mirada de l’altre en un mateix”. Tàpies, que va arribar a reunir una de les col·leccions més singulars i exquisides de Barcelona, que contemplava cada dia, va mirar cap a l’art oriental, com aquells rotllos japonesos en què no hi ha límits entre cal·ligrafia i pintura i que aquí dialoguen amb una tela grisa amb traços negres. Miró també es va envoltar d’objets trouvés, katxines dels indis de l’Oest americà amb uns ulls que després replicarà a la sèrie de litografies Homenatge a Joan Prats, o petits titelles (regal d’Antonio Saura) que inspiraran els titelles gegantins creats per a Mori el Merma amb La Claca.
Com Miró, Feito, que a excepció de la cuina tenia la casa plena d’objectes, també va adquirir nombroses katxines en els seus viatges a l’Oest dels Estats Units, però, descontent per haver-se hagut de conformar amb reproduccions per a turistes, va decidir fabricar-les ell mateix. Han viatjat fins al CaixaForum amb pinzells japonesos gegantins, segells xinesos o un buda sedent carregat de collarets de corall que l’acompanyava al dormitori.
I si Feito es converteix en l’altre, Joan Hernández Pijuan “ens mostra la recerca de si mateix en l’altre”, afegeix Borràs, que cita Baudrillard: “Sempre es col·lecciona un a si mateix”. Efectivament, Hernández Pijuan va reunir la seva col·lecció amb la seva esposa, Elvira Maluquer, a partir dels anys vuitanta, quan la seva obra estava plenament consolidada, no buscant inspiració, sinó provant de reconeixe’s en peces de les cultures oceàniques o aborígens australianes i africanes. L’exposició també fa parades a les col·leccions d’art africà de Georg Baselitz, en concret a les peces yombe-kongos de la República Democràtica del Congo, tan pròximes a la seva Mare amb nen negre; a la col·lecció d’objectes arqueològics de Manolo Millares, o a les màscares bobo-fing comprades per Susana Solano a Burkina Faso que després transformarà en escultures de ferro com Contra la pell.
“Els objectes de la col·lecció d’un artista tenen una aura especial perquè han estat testimonis o protagonistes del fet creatiu i ens poden revelar moltes coses”, conclou Borràs, que dedica habitació pròpia a Hiroshi Sugimoto, amb unes boniques fotografies en blanc i negre (fa més de trenta anys que retrata els paisatges marins, només mar i aire, l’origen de la vida) que no només pengen a les parets, sinó també en la rèplica d’un gorinto, santuari commemoratiu japonès on es dipositaven les cendres de Buda, al qual ell incorpora un vidre òptic.
Per a Sugimoto la seva col·lecció és la seva ment, mentre que Luis Feito es considerava “un acaparador”