Qatar i els teoremes d’Euclides
L’esforç que ha fet Qatar des que va ser escollida com a seu del Mundial el 2010 per intentar agradar al món és innegable. Els recursos humans i monetaris que hi han invertit són gairebé infinits. Autopistes amb tants carrils que espanten (embussades fins i tot de matinada), un metro imponent (la distància fins a molts estadis és eterna) i una infinitat d’infraestructures més, cadascuna més impressionant que l’anterior. És d’agrair que a l’emirat s’hagin pres tantes molèsties per acollir els centenars de milers de visitants que continuen aterrant diàriament al nou aeroport internacional de Doha, un altre recinte faraònic on no fa falta despistar-se gaire per sumar milers de passos a l’app de l’iPhone.
Però com que això és un diari i no un llibre, convé que aprofundim en un sol aspecte i en aquest cas serà la mobilitat, el malson més important, al costat de l’aire condicionat, per a tot aquell que practiqui la religió de la practicitat.
Fins i tot abans que naixés Jesucrist, Euclides d’Alexandria certificava que la distància més curta entre dos punts és la línia recta, una conclusió que en els pocs dies de Mundial que portem ha quedat patent que no comparteixen en les acadèmies de geometria de Qatar, on s’ensenyen els mètodes més complicats que es poden imaginar per unir dos punts geogràfics. Un dels millors exemples, que no l’únic, són els desplaçaments al Centre de Premsa que ha instal·lat la FIFA a Doha, un emplaçament magnífic que facilita la tasca de tots els professionals desplaçats, sigui dit de passada. Però quan un, assegut a l’autobús corresponent, entreveu l’edifici a la llunyania té la falsa esperança que la meta és a prop, que aviat podrà asseure’s a la sala de treball, obrir l’ordinador i començar a escriure. Sobretot, quan observa l’entrada dels autobusos de premsa a pocs metres de distància. Aquesta esperança es converteix en desorientació quan el professional s’adona que el conductor comença a passar de llarg el Centre de Premsa. Però, de sobte, l’autobús dona un brusc cop de volant cap a la dreta i torna a encarar el seu destí. Aquesta vegada sí, arribem. Doncs no. Ara el sentiment que envaeix tots els passatgers és el de la preocupació, quan un bon nombre de voluntaris barra el pas i obliga el vehicle a continuar recte. No el deixen entrar i ha de continuar fent voltes, no fos que el pèrfid Euclides tingués raó. De moment, l’edifici torna a quedar enrere per segona vegada. Sembla un malson, fins que una rotonda apareix com una benedicció. Després d’un tercer canvi de direcció per fi un pot fugir de l’autobús, atordit (i congelat per l’aire), sense acabar d’entendre el que ha passat, i sumar un altre parell de milers de passos fins a arribar al seu lloc de treball. Això és innegociable.
El trajecte de sortida és fins i tot més marejador, però per explicar-ho amb detall caldria esgotar les reserves de paper de l’hemisferi nord, començant per les publicacions sobre els teoremes d’Euclides que hi ha a Qatar. Ells no les utilitzaran.
A Doha, la distància més curta entre dos punts no és mai la línia recta; els trajectes són marejadors