“Em vaig equivocar no responent als insults”
La primera ministra d’Igualtat, Bibiana Aído, recorda l’assetjament que va patir per grups ultres
No, Irene Montero no és l’única dona que ha patit la ràbia, la violència i els insults dels radicals. Fa 14 anys una altra dona, llavors la més jove que havia format part d’un govern (31 anys), va patir l’indicible durant mesos tant als carrers com a la tribuna del Parlament. És Bibiana Aído, ministra d’Igualtat del 2008 al 2010, responsable d’un departament creat pel president José Luis Rodríguez Zapatero i que va crear malestar al sector més conservador de la societat. Bibiana
Aído va marxar a Nova York, a l’ONU-Dones, el 2011. I continua treballant per a aquest organisme des d’aleshores, després a l’Equador i ara a Colòmbia.
I des d’allà explica a La Vanguardia l’assetjament que va viure: “Em vaig sentir pressionada i desconcertada. Amb molta responsabilitat i sense marge de maniobra. El ministeri s’acabava de crear; no teníem ni mobles, ni ordinadors, ni equip, ni decret d’estructura. Ens va tocar fer-ho tot alhora mentre no paraven d’arribar cops. La premsa de dretes atacava sense pietat i la d’esquerres tampoc no mostrava cap mena d’empatia. Érem objectiu només per existir. El patriarcat estava molt molest per la mera
creació del ministeri, i va començar des del principi amb desqualificacions personals com a manera de desqualificar les polítiques que volíem impulsar”, assenyala.
A Aído se la va vilipendiar al Congrés pel llenguatge inclusiu (el seu famós “miembros” i “miembras” encara la persegueix), però, sobretot, per haver posat el feminisme a l’agenda social amb la reforma de la llei de l’avortament, que posava fi a una norma que permetia la interrupció voluntària de l’embaràs només en tres supòsits (violació, perill de la vida de la mare i malformació del fetus). Des del 2010 a Espanya l’avortament és lliure durant les 14 primeres setmanes d’embaràs.
La llei de l’avortament va posar en peu de guerra els sectors més conservadors, amb l’Església al capdavant (els bisbes van sortir al carrer en una imatge inèdita), amb un enemic clar, la ministra Aído, i amb una institució a fer caure, el Ministeri d’Igualtat. Els insults i les xiulades la seguien anés on anés, era igual que fos una capital de província o un poble petit. I, com que semblava que no l’afectava, perquè sempre guardava silenci, li van començar a arribar dia rere dia al despatx ninots de la mida d’un fetus de 14 setmanes (nadons Aído, en van dir). En capses, ben embolicats. Aquells mateixos ninots van tornar a aparèixer el 2019 a Sevilla, amb Vox.
Com ho va gestionar? “Des de la convicció que era millor no entrar en les polèmiques, ni dedicar temps a respondre als insults i les mofes. Em vaig equivocar, ens vam equivocar. Els masclistes només es van envalentir més i la resta es va posar de costat. No és que el feminisme hagués assolit el poder, és que per primera vegada semblava que podia assolir-lo, i això va generar una forta reacció que no vam saber contrarestar”.
Els col·laboradors d’Aído tenen clar que anaven contra ella perquè és dona, perquè era jove, perquè representava el feminisme, perquè lluitava contra el masclisme, perquè liderava el Ministeri d’Igualtat, per un projecte polític que volien humiliar i, sobretot, silenciar.
Què recomana a la ministra Montero? “Li demano que no deixi ni una sola agressió verbal sense resposta. Que no és per ella, que és per totes. Que la prevenció i l’eliminació de la violència política contra les dones ha de formar part central de l’agenda si volem avançar en la igualtat real”. Però, malgrat el viscut abans i ara amb el que ha passat amb Montero, Aído veu una “nota positiva”: “N’alegra comprovar que almenys ara, davant situacions de violència política contra les dones, una gran part de l’espectre social, polític i mediàtic alça la veu; fa 14 anys miraven cap a una altra banda. Clarament en aquest país va canviant alguna cosa; hi ha motius per a l’esperança”.
“Érem objectiu només per existir; el patriarcat estava molt molest per la creació d’Igualtat”