Catalanitzar Escòcia?
L’any 2010 Adéu, Espanya? comparava Catalunya amb Grenlàndia, el Quebec i Escòcia. El documental de TVC volia mostrar que allò que diferenciava aquests territoris era la democràcia en què es trobaven: l’espanyola no era equiparable a la danesa, canadenca o britànica. Quan el 2012 David Cameron i Alex Salmond van acordar el referèndum d’independència, el britànic va semblar donar la raó al documental. El 2014 el sí a la separació va perdre. Dos anys després, l’SNP va veure en el Brexit una segona oportunitat. La sortida del Regne Unit de la UE, segons el nacionalisme escocès, deixava en paper mullat l’acord que la votació a Escòcia valdria “per a una generació”. Calia, per tant, tornar a votar.
Sent primer ministre, Salmond va aconsellar a l’independentisme català que pactés el plebiscit amb el govern d’Espanya en el marc constitucional. Després ha explicat als mitjans catalans que, abans d’aconseguir el seu referèndum, el nacionalisme escocès l’havia reclamat mig segle.
Una veritat a mitges que oblida la vaguetat de l’aposta fundacional de l’SNP per l’autodeterminació, els debats interns sobre la qüestió ja als anys setanta i que aquesta no va ser prioritària pel partit fins aconseguida la devolution l’any 1999 i, sobretot, amb la consecució del poder el 2007. I també que el 2012 Escòcia no va aconseguir el referèndum per demanar-lo durant dècades, ni per cap pedigrí democràtic britànic, sinó perquè Cameron va voler aprofitar unes enquestes negatives per a l’independentisme escocès per tancar la qüestió. Dimecres el Tribunal Suprem britànic va resoldre que Holyrood no és competent per organitzar cap referèndum –obvi, altrament el permís anterior de Cameron no hauria estat necessari–. Salmond, escindit de l’SNP amb Alba, respon ara que el Parlament escocès ha de legislar per fer el plebiscit i forçar que el Govern britànic el desafiï. La seva hereva –enfrontada amb ell–, Nicola Sturgeon, planteja convertir unes eleccions corrents a Holyrood en plebiscitàries: “Avui és la democràcia el que està amenaçada”.
Sturgeon i Salmond transporten Escòcia a la Catalunya del 2013. Els nacionalismes no sempre comprenen el joc de miralls dels altres moviments amb qui es
Sturgeon té altres vies per explorar que no la duguin a ‘catalanitzar’ la societat escocesa
comparen. Encara que el cas català sigui una bona mostra dels resultats de tenir pressa, d’emborratxar-se amb els clams de considerar-se més demòcrata que ningú i de seguir el joc a líders polítics amb l’ego ferit.
La primera ministra té altres camins per explorar que no la duguin a catalanitzar la societat escocesa creant blocs impermeables que impedeixin cap solució. Hi ha palanques menys disruptives per apropar-se als seus objectius polítics i modificar voluntats. Què té Escòcia que interessi a Westminster? La base de submarins nuclears de la Royal Navy a Falsane, per exemple.