Vox i la violència contra la dona

vox va protagonitzar abans-d’ahir dimecres un espectacle vergonyós al Congrés dels diputats. Carla Toscano, que ocupa un escó per la formació ultradretana, va vociferar insults masclistes contra irene montero, ministra d’igualtat, acusant-la d’alliberar violadors i reduint tots els seus mèrits a la seva condició de companya de l’exvicepresident del Govern espanyol Pablo iglesias. no ens allargarem aquí sobre la comparació que va fer Toscano entre les carreres acadèmiques de montero, impulsora de la llei del només sí és sí, i dels jutges que apliquen aquesta llei. Però, més enllà de l’opció ideològica que defensa o de la idoneïtat del redactat d’aquesta norma legal, és evident que montero és una política compromesa, que mira de plasmar el seu ideari en lleis, sintonitzant amb certes vigències socials. Que aquestes vigències ens condueixin, o no, a una societat millor, és quelcom que només el pas del temps ens dirà. Però, en tot cas, recordarem que les lleis amb el segell de montero es ratifiquen per majories parlamentàries elegides lliurement, a diferència de com es legisla en el si dels règims autoritaris. Qui recorre a l’insult es desqualifica a si mateix. Qui insulta en seu parlamentària fa extensiu el seu error als que van votar el seu partit i, de passada, mina el prestigi d’una institució que té com a primera responsabilitat representar el conjunt del poble espanyol. dit en altres paraules, comportar-se com ho va fer Toscano equival a rebaixar tots els espanyols. Així doncs, els crits de “llibertat” que van proferir els ultradretans davant el rebuig generalitzat que van generar els comentaris lamentables de Toscano estan fora de lloc. L’afany de llibertat mereix tot el suport quan serveix a causes nobles, no quan intenta legitimar l’exabrupte. Qui insulta un col·lega parlamentari –insistim– afronta la institució i tota la ciutadania.

Així ho va entendre, almenys, tot l’arc parlamentari, a excepció de vox, incloent-hi l’esquerra i fins i tot el PP. La portaveu parlamentària conservadora, Cuca Gamarra, va ser explícita. sense deixar de retreure a montero els aspectes millorables de la llei que ha promogut, va recordar que no s’ha de desqualificar personalment cap altre diputat, ni entrar en la seva vida privada, i que “el respecte és imprescindible en política”. Tenia raó. i encara afegiríem que el respecte a l’altre, tant si és amic com si és rival, hauria d’avançar en qualsevol àmbit de l’activitat humana. ens aniria més bé a tots. i ens anirà més malament si això no passa. el disbarat de Toscano –i el de vox, més greu, ja que la va felicitar per les seves sortides de to (i va apel·lar ahir a la seva molt dubtosa superioritat moral)– resulta inoportú i feridor, per haver arribat en vigílies del dia internacional de l’eliminació de la violència contra la dona, que se celebra avui. els atacs masclistes a la dona, en general, també el particular de Toscano a montero, han de ser erradicats, ja siguin físics, verbals o d’una altra mena. som lluny d’aconseguir-ho. segons dades de l’onU, una de cada tres dones es veu afectada per algun tipus de violència de gènere. Cada onze minuts, una dona o una nena mor assassinada per un familiar. Fenòmens com #meToo, sorgit el 2006, han propiciat mobilitzacions i un increment de la consciència social sobre la gravetat i l’extensió d’aquest fenomen. Però el camí que queda al davant és encara llarg. Per tant, cal que tots els partits el recorrin com més aviat millor. evitant actes o manifestacions que causin danys físics, sexuals o psicològics a les dones. i no només amb aquest propòsit. També per anar fent caure els obstacles que impedeixen d’assolir la igualtat i un desenvolupament col·lectiu més equilibrat, més raonable i més just, on cap forma de violència de gènere ja no sigui admesa en cap lloc ni moment.

Carla Toscano ha ofert al Congrés un espectacle vergonyós que no s’ha de repetir