Astronomia i infantesa

Un paracaigudista de la guerra del Vietnam que salva la vida en caure sobre un banià. Una informàtica solitària que descobreix que les plantes s’organitzen, a través de les arrels, com una sola entitat capaç de cuidar-se i prevenir plagues. Un artista que hereta cent anys de retrats del mateix castanyer americà. Una tronera que es penja dels éssers de llum (els descobreix en electrocutar-se) i junts decideixen vetllar per tots els arbres de la Terra. Són només personatges de ficció, els d’El clamor de los bosques ( el Pulitzer de Richard Powers), però capaços de dibuixar l’activista real que tots duem dins, més resolutiu, segur, que aquella multitud a la cimera de la COP27.

Si els arbres parlessin, què ens dirien?, es pregunta l’autor en un clamor que, almenys, va funcionar amb mi. No ho sé. No sé què em dirien els arbres, però per culpa de Powers m’agrada carregar-los d’abraçades, més si són centenaris, m’interessen els seus noms i anells, la saba i les fulles. I tot i que ja no

Què creus que és més gran, l’espai exterior o l’interior?

em caben a casa, salvo les plantes que molts llencen sent ben vives i m’ofega (i no és l’al·lèrgia) pensar en el cruel final dissenyat per als nostres plàtans.

Sí, amb el seu clamor, Powers em va complicar la vida i continua fent-ho, ara des de Desconcierto. Segueix amb els seus activistes i parla de perills nuclears, de falòrnies i guerres... però a més fueteja amb més veritats amagades. “L’astronomia i la infantesa tenen molt en comú. Totes dues són viatges per enormes distàncies. Totes dues busquen realitats fora del seu abast. Totes dues queden desfasades en poques setmanes. Totes dues funcionen a través de la ignorància i amb el temps s’envolten de misteri”, filosofa a través del seu nou protagonista, un astrobiòleg poeta. Per postres, el fill del científic engega: “Què creus que és més gran, l’espai exterior o l’interior?”. Fan pensar i actuar sense necessitat de trencar res ni empastifar l’art amb salsa de tomàquet.