Persistir en l’error
Subcontractar les coses de la política a la justícia és un mal negoci. Ja ho va dir fa gairebé dos segles el jurista italià Francesco Carrara, amb una cèlebre frase, que quan la política entra per la porta del tribunal, la justícia fuig espantada per la finestra. La pèssima decisió del govern de Mariano
Rajoy de traslladar als tribunals la gestió del conflicte polític entre Catalunya i l’Estat, que va tenir la màxima intensitat el 2017, ha conduït a dues conclusions principals. En primer lloc, que a través de la justícia no s’ha resolt cap conflicte sinó tot el contrari, perquè l’embolic judicial no ha servit per a res més que no sigui enquistar-lo més. I, en segon lloc, que les sentències dels tribunals han demostrat una debilitat enorme d’aquesta estratègia, ja que han hagut de recargolar el dret per convertir en delicte coses que no ho són. L’últim exemple és la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya feta pública abansd’ahir, que ha absolt el president del Parlament Roger Torrent i la resta de membres independentistes de la Mesa del delicte de desobediència per haver tramitat dues resolucions que tenien per objecte la defensa del dret a l’autodeterminació i la reprovació de la monarquia espanyola. Com no podria ser d’una altra manera, citant la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), la sentència ha considerat que aquestes iniciatives parlamentàries s’han d’emmarcar en el dret fonamental a la llibertat d’expressió, que ha d’estar especialment protegit quan el debat es produeix en una Cambra parlamentària. Paradoxalment, no han tingut la mateixa resposta dels tribunals els membres de la Mesa del Parlament que va presidir Carme Forcadell per haver tramitat, al seu dia, altres iniciatives parlamentàries. En defensa pròpia, han dit i repetit que la seva obligació com a òrgan encarregat del funcionament del Parlament era assegurar que es tramitessin totes les iniciatives plantejades pels grups polítics amb representació a la Cambra, sense que la Mesa pogués arrogar-se la capacitat de censurar allò que els representants de la sobirania han de debatre al ple. A la presidenta Forcadell, el Tribunal Suprem la va condemnar el 2019, ni més ni menys, a onze anys i mig de presó per un delicte de sedició i alhora d’inhabilitació. En canvi, els seus col·legues a la Mesa, que van prendre exactament les mateixes decisions que ella, van ser jutjats i condemnats inicialment pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a vint mesos d’inhabilitació, si bé la setmana passada el Tribunal Suprem va anul·lar aquesta sentència i va obligar a repetir el judici després de constatar la falta d’imparcialitat de dos dels tres magistrats que van dictar la sentència. Una polifonia jurídica incomprensible.
Tot i això, amb l’absolució de la Mesa del Parlament no queden resoltes totes les qüestions. El debat de fons, que ja està plantejat al TEDH i pendent de sentència, és sobre la inviolabilitat parlamentària, que a Espanya està posada en dubte per algunes sentències del Tribunal Constitucional. La sentència que absol la Mesa presidida per Torrent reconeix la pertinència d’aquest debat, però condiciona la resposta al que pugui dir el Tribunal d’Estrasburg sobre la matèria. En la lògica d’un Estat democràtic, fonamentat en la separació de poders, resulta com a mínim sorprenent que els tribunals puguin decidir sobre allò de què es pot parlar en un Parlament. Des d’aquest punt de vista, el més rellevant no era, doncs, l’absolució dels membres de la Mesa sinó la incorrecta admissió d’una querella que, atacant la inviolabilitat parlamentària, permet als jutges decidir sobre què es pot debatre i sobre què no es pot debatre en un Parlament. Un cop més, la justícia europea tindrà l’última paraula. Cal veure si les decisions preses per Pedro Sánchez, com la derogació del delicte de sedició pactada amb Esquerra Republicana de Catalunya, responen al convenciment que s’han de tornar les coses de la política en l’àmbit polític i deixar en pau els tribunals, o bé responen a la mera voluntat de supervivència. Ho veurem; encara queda molt camí per recórrer. El que és segur és que cap jutge ni cap tribunal no resoldrà un tema que és polític. Judicialitzar la política fa mal a la justícia i fa mal a la política. Aleshores, per què persistir en aquest error?
Cap sentència ni cap tribunal no resoldrà els problemes que pertanyen a la política