Facin servir la ironia, sisplau

Els insults són l’últim refugi dels que han esgotat els arguments. Els parlaments són llocs inhòspits on s’han dit, es diuen i es diran barbaritats que aixequen la ira de les cambres democràtiques i escandalitzen el personal. Les cròniques de la II República i les que s’han publicat des de la transició són riques en xocs brutals. Penso que per rebatre posicions d’adversaris és molt més rotund recórrer a la ironia i al sentit de l’humor que a la cridòria desenfrenada i tavernària. Lluís Carandell va estudiar les batusses viscudes al Congrés i en la seva obra literària es troben autèntiques perles del sarcasme i la imbecil·litat de molts polítics que recorrien a la picabaralla sistemàtica perquè se’ls havia esgotat el vocabulari. El periodista Josep Maria Planes, un dels fundadors d’El Be Negre (1931-1936), recorria sovint a la ironia. Va investigar els abusos de la FAI i l’agost del 1936 va ser assassinat a la Rabassada. No vaig sospitar mai que enyoraria la mordacitat ma

Que reconfortants que són les rialles quan se sent una subtilesa enverinada a l a C àmera

lèvola i subtil d’Alfonso Guerra. La malícia se serveix millor amb subtilesa. Raimon Obiols i Carod-Rovira recorrien a la metàfora i a l’eufemisme per rebatre els discursos alliçonadors i moralitzants de Pujol. El president Truman deia que si vols tenir un amic a Washington, emporta’t el teu gos. L’acusaven de ser un home vulgar i contestava “quin mal hi ha a ser vulgar”. Que reconfortants que resulten les rialles en un Parlament quan un diputat recorre a una ironia enverinada. És coneguda la conversa entre De Gaulle i el filòsof Jean Guitton: “General, vostè ha dit que tots els francesos han estat, són o seran gaullistes; miri, jo en soc una excepció perquè no ho he estat ni ho soc i espero no ser-ho mai”. De Gaulle li va contestar que ell tampoc.

No cal cridar ni amenaçar ni insultar per tenir raó o per rebatre. “Permeti’m que em posi vermell per compte de sa senyoria”, li va dir Azaña al bocamoll Lerroux. Això és el que es troba a faltar. Rajoy no va ser un bon president però feia anar la ironia intranscendent que potser devia aprendre llegint el Marca. Rubalcaba, com a bon químic, sintetitzava conceptes en fórmules simples: va batejar com a govern Frankenstein el que el 2016 es pretenia formar entre socialistes, Podem i partits nacionalistes. No va ser una metàfora sinó una premonició.