No és res nou
no és res nou, però alguns ho descobreixen ara. La ultradreta busca la destrucció de la ministra irene montero amb atacs personals sense fre mentre el PP s’hi posa de perfil o prepara el terreny amb el mateix to, però una mica menys de cicuta. Al Congrés, els diputats de vox utilitzen sense manies el llenguatge propi del que, carregat amb diverses copes de més, excreta el primer que li surt, a la taverna més sòrdida imaginable. repeteixo que no és res nou, desgraciadament.
L’objectiu són avui les ministres d’Unides Podem i el feminisme en general, abans van ser altres sectors i altres figures. A Catalunya, hem tingut i tenim el privilegi de viure aquest modus operandi gràcies als diputats de Ciutadans al Parlament, especialitzats en insults i desqualificacions de baixa estofa als independentistes (i als socialistes i comuns) ia tot aquell que denuncia el seu neofalangisme de falsos liberals, avui saldos en un outlet oblidat. sempre és la ma
Sempre és la mateixa cosa: davant la manca de raons, es fa servir el discurs del vòmit
teixa cosa: davant la manca de raons, es fa servir el discurs del vòmit, que és l’avantsala de la violència, ja que la prepara, la justifica i la cerca desesperadament. A un mil·límetre de la dialèctica dels punys i les pistoles, hi ha la dialèctica de l’escopinada des de la tribuna d’oradors. del cunyadisme militant al trumpisme, i d’aquest a la sintaxi de les camises blaves o negres. el feixisme i totes les seves rèpliques postmodernes necessiten barroeria i esbroncada, la seva naturalesa és convertir els Parlaments en llocs inhabitables i degradats. Per als ultres (i aquells que els fan el joc), és indispensable xipollejar en el fang per sortir a la foto. Això passa perquè –cal remarcar-ho– diversos silencis han construït un terreny d’indiferència densa davant el que és intolerable. Així ha estat, per exemple, amb el crit d’“¡a por ellos!” entonat en alguns pobles i ciutats, comptant a més amb la més alta cobertura oficial. molts van celebrar aquella consigna, d’altres la van donar per bona. i enormes silencis, també del progressisme. no s’esborra fàcilment. Avui és una ministra feminista, ahir van ser líders catalans com Artur mas, Carles Puigdemont, oriol Junqueras, Carme Forcadell o Xavier Trias. demà? La deshumanització de l’adversari polític defineix bé el projecte d’aquells que la practiquen. Fa temps que està en marxa.