Front comú per visibilitzar les situacions de sensellarisme femení
Administracions i experts analitzen les causes que aboquen moltes dones a quedar-se sense llar
“D’un dia per l’altre em vaig veure al carrer, vaig pensar que ho podia gestionar, però vaig patir violència per part del meu entorn més pròxim, que em va portar a un fracàs personal ia desconfiar de mi mateixa. Volia sortir del carrer, però m’enfonsava més, ja que no prenia les decisions correctes i tenia un sentiment d’injustícia. Em vaig quedar a l’abisme, cada vegada et vas fent més invisible, et vas aïllant..., perquè et consideres una persona de menys valor”. Aquest és el testimoni de la Vanesa, una dona trans que va sobreviure sense sostre i que ahir va participar en la Jornada de Sensellarisme Femení organitzada per l’entitat Assís, al Palau Macaya de Barcelona, coincidint amb els actes d’aquesta setmana del dia Mundial de les Persones Sense Llar. Les ponents van destacar que el fenomen del sensellarisme va molt més enllà de subsistir al ras, també inclou les persones que malviuen en habitacles insegurs i en cases ocupades, i les que a canvi d’un sostre suporten situacions d’explotació sexual, laboral o relacions d’abús. Un etern desafiament és posar-hi xifres. La directora general de Serveis Socials de la Generalitat, Mariona Homs, va assumir que “falta formació als equips” i que “encara no sabem quantes persones sense llar” hi ha a Catalunya. “No en tenim
una foto completa, a més de les que viuen al carrer n’hi ha moltes que subsisteixen en habitatges vulnerables, en albergs, que pateixen violència... És necessari identificar els casos abans que arribin al carrer”, va afegir alhora que va reconèixer que “els recursos són insuficients; estem lluny de donar resposta a l’emergència habitacional d’aquestes dones”. La comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, Sonia Fuertes, va subratllar la necessitat de donar visibilitat a tots els casos de sensellarisme femení amagat i determinar els factors desencadenants, com la violència de tota mena que pateixen i la dificultat del procés migratori. “Un
altre gran repte és la col·laboració entre les administracions amb voluntat de construir, combatre els individualismes”, va agregar.
Entre les ponents, hi havia Saija Turunen, responsable d’investigació d’Y-Foundation, de Finlàndia, fins fa poc l’únic país europeu on havia descendit el nombre de ciutadans sense llar. “Ara sembla que Dinamarca també ho ha aconseguit. L’important és que a Finlàndia tots treballem junts, erradicar el sensellarisme és possible; el 2021 vam baixar de la xifra de 4.000”, va apuntar. En concret, són 3.950 persones, de les quals la majoria, un 65%, viuen amb parents o amics; un 17%, en allotjaments temporals o a la
intempèrie; un 10% en residències, i un 8% en albergs. Cal recordar que el concepte de “sense llar” inclou diferents situacions d’exclusió residencial, a més dels casos més severs de sense sostre.
Una investigació empresa per una de les ponents, Sonia Panadero, professora del departament de Personalitat, Avaluació i Psicologia Clínica de la Universitat Complutense de Madrid, posa en relleu que un 35% del total de les 121 dones sense llar enquestades entre el maig del 2021 i el juny d’aquest any a Madrid han finalitzat estudis de grau superior i que el període de temps que han estat patint aquesta situació era d’una mitjana de sis anys. “Un 56% ha sofert violència de gènere en l’àmbit de la parella, la majoria abans d’arribar al carrer. Si també recollim actituds de control, crits, amenaces, cops, abusos..., aquest percentatge s’eleva a un 67%”, va indicar Panadero. Un 35% presenten símptomes moderats o greus de depressió i un 26% “podrien tenir un diagnòstic d’estrès posttraumàtic, mentre que en homes és d’un 18%”, va precisar la investigadora.
Elena Sala, responsable del Programa Dones amb Llar, d’Assís, constata que “la pandèmia va agreujar la situació, vam veure com ens arribaven dones molt joves, de menys de 25 anys, migrants, que es dedicaven a la cura de persones i que es van quedar sense feina”. Per donar-los una resposta, Assís va obrir un pis on han acollit dotze dones, de les quals cinc han aconseguit regularitzar la seva situació administrativa. Un 68% de les ciutadanes que van anar a Assís el 2021 treballaven i un 62% eren migrants. Sala lamenta que la llei d’Estrangeria i les denegacions de les sol·licituds d’asil alimentin el sensellarisme.
La Vanesa, migrant i dona trans, alerta de la invisibilitat del sensellarisme femení. “Hi ha moltes dones al carrer, només a Montjuïc... Jo he estat temps al carrer i et va consumint físicament i mentalment. Nosaltres anem a llocs amagats, ens anem aïllant, no volem problemes. Ets tan vulnerable que qualsevol ajuda que t’arriba té un interès i al final no confies en ningú, ho dones tot per perdut”, relata la Vanesa, que va aconseguir mitigar el seu patiment a quan va accedir al centre La Llavor.
“Ens aïllem, anem a llocs amagats, no volem problemes”, comenta la Vanesa, que va viure al carrer