L’incert futur dels mecenes
La societat civil, expectant davant l’enèsim intent de nova llei del Mecenatge
Fa gairebé dues dècades que la societat civil a Espanya espera veure renovada una llei del Mecenatge de deduccions poc significatives que, per exemple, ni tan sols reconeix el micromecenatge a través de la tecnologia. Tot i això, cada iniciativa que hi ha hagut en aquest sentit, fos del partit que fos, ha acabat topant amb el Ministeri d’Hisenda, que, per la seva naturalesa, no està disposat a donar el vistiplau a una norma que suposi una minva en la recaptació.
“En un govern no hi ha mai només un partit, ja que tots els ministres són d’un, tret del d’Hisenda, que és d’un altre”, afirmava Jordi Solé Tura en l’etapa com a ministre, quan va impulsar la llei del 1994 amb Carlos Solchaga a Hisenda.
Tot i això, sembla que l’actual proposta de reforma d’aquesta llei 49/2002, de 23 de desembre, de Règim Fiscal de les Entitats sense Finalitats Lucratives i dels Incentius Fiscals al Mecenatge, podria haver esquivat més obstacles que cap altra aquests anys. Impulsada pel diputat del PDECat al Congrés Sergi Miquel, es va admetre a tràmit amb un 90% dels vots dels parlamentaris, ha vist tancar-se les esmenes després de gairebé un any i convocat la ponència perquè els partits, a partir de dimecres, en comencin el text. D’aquí dues o tres setmanes hauria d’estar a punt per entrar a la comissió, que presideix el PP –no el grup al govern–, i després d’un altre període d’esmenes, es podria aprovar el primer trimestre del 2023.
El món de la cultura veu incrèdul –i escèptic– l’avenç d’aquesta reforma. “Llei de Mecenatge? Aviseu-me quan arribi”. Són molts anys d’intents en va, amb interessos partidistes pel mig i el frontó de la cartera d’Hisenda esperant al final del túnel. A més, s’ha fet servir recurrentment com a arma entre els partits i entre les diferents visions territorials. Des del PP n’hi ha que veuen una deriva independentista en certa part d’aquest suport a entitats catalanes que aquest instrument garanteix.
La societat civil catalana té al darrere una important trajectòria de mecenatge que actualment no troba les millors eines per desplegar-se. Qui dona, ho fa sense esperar cap retorn. “Ho considero un acte de catalanisme donar els diners que calguin a Catalunya per fer conèixer els nostres pintors”, apunta l’empresari i mecenes Antoni Vila Casas, conscient que “als que tenen un activitat econòmica sí que se’ls fan arranjaments, però als de la filantropia res de res”. Sergi Ferrer-Salat, un dels principals mecenes europeus, no només ha obert dues fabuloses lli
L’actual proposta de reforma es va admetre a tràmit amb un 90% dels vots i dimecres se’n començarà el text
breries –Finestres– a Barcelona, sinó que, entre altres coses, ha procurat 600 beques al Conservatori Superior del Liceu, o comprat més de 700 instruments musicals, tant per a aquest centre com per a projectes socials en barris amb risc d’exclusió social. I ha finançat concerts d’estudiants o classes magistrals amb grans de la música clàssica o del jazz, que visiten el Festival de Jazz de Barcelona.
Si fa més d’un segle el comte Güell actuava com a mecenes d’Antoni Gaudí, just ahir, el seu rebesnet, Eusebi Güell i Malet, presentava a les dependències del Palau Güell dos dels joves becats per la Fundació Privada Güell, que porta donant premis i beques des del 1957. En aquest cas eren la jove cantant Aitana Sanz i l’historiador de l’art Bernat Puigdollers (a la foto). “Esperem que aquesta nova llei que fa tant de temps que es prepara ens permeti ser una mica més creatius per poder oferir i també captivar la gent amb el que la fundació està fent per la societat, de manera que sigui més partícip”, comenta l’actual vescomte de Güell.
Amb la reforma aquesta vegada s’ha anat més lluny. I malgrat que el PSOE no està entusiasmat amb la idea –si li quedés més legislatura seria la seva llei la que li agra
“Esperem que aquesta nova llei ens permeti ser més creatius i fer més partícip la societat”, diu Güell
daria veure prosperar–, potser no es vol veure tot sol votant-hi en contra.
El Ministeri de Cultura no entra a valorar els avenços de la reforma, no és la cartera que impulsa la llei. “Com que es tractar d’un marc normatiu fiscal que no només afecta l’àmbit cultural, la regulació correspon al Ministeri d’Hisenda i Funció Pública”, adverteixen. Per recordar tot seguit que a les disposicions addicionals, la llei de pressupostos generals de l’Estat recull cada any esdeveniments d’excepcional interès públic que “han permès que Telefónica destini tres milions d’euros a patrocinar la commemoració del 50è aniversari de la mort de Picasso, a més de grans teatres, com ara el Real, i museus, com ara el del Prado i el Reina Sofia”.
Efectivament, els principals coliseus lírics del país, el Real i el Liceu, han fet servir aquestes disposicions amb motiu dels seus diversos aniversaris, i potser per això han sobreviscut –vegeu gràfic– amb esportivitat a les retallades de les administraci
ons públiques.
Va ser, de fet, el 2014 que la Generalitat de Catalunya va advertir les institucions culturals que la retallada pressupostària era seriosa i per sempre. A partir d’aquí van sorgir iniciatives com ara la Fundació Catalunya Cultura, que vol bastir ponts entre empresa i cultura, i evitar la fugida o la minva de talents assessorant el sector perquè, “com a microempreses, sàpiguen treballar la sostenibilitat i no ser efímers”, comenta la seva directora, Maite Esteve.
La fundació han reunit una plataforma pel mecenatge de 182 entitats del món social, cultural i de la investigació a Catalunya. I a Madrid s’han trobat amb una associació de participació espanyola, que té un gran pes econòmic i social. “Van fer una trucada a la resta d’entitats espanyoles i hem actuat com a grup en un acte al Congrés per desbloquejar la reforma de la llei”, diu. “No és la llei ideal, però és un pas endavant”. L’actual llei és obsoleta per a la majoria, afirma Sergi Miquel. No preveu les participacions tecnològiques, és a dir, micromecenatges i, encara menys, stockings. La mateixa definició de donació està en qüestió, o la manera que tracta els convenis de col·laboració. La relació entre donant i receptor ha viscut canvis que l’actual llei obvia.
Quan es va aprovar el 2002, va ser una llei pionera, ja que França l’aprovaria l’any següent mirant-s’hi conceptualment. La llei de Jean-Jacques Aillagon seria referencial arreu d’Europa i tindria percentatges de deducció molt més elevats. Això sí, Aillagon no va acceptar el càrrec al Govern francès fins que va saber qui portaria la cartera fiscal. La del 2002, que és una reforma millorada de la del 1994 que redacta Solé Tura, no està exempta de polèmica des que es va posar en marxa. Des d’aquell mateix any, tots els partits polítics que passen pel govern valoren que cal millorar-la. I José María Lassalle presenta una proposta de llei que és la bandera del nou PP. Tot i que irònicament, no només no es tira endavant, sinó que s’aplica un 21% d’IVA cultural.
“El terror d’Hisenda no té raó de ser, perquè parlem d’un sector amb un cost fiscal de 700 milions d’euros, sí, però t’està fent una inversió de 1.500 milions d’euros amb 44 milions d’usuaris”, conclou Esteve.
El moment socioeconòmic de crisi demana eines que permetin que les entitats culturals tinguin un segon pulmó econòmic. La gent tendeix a reduir les inversions i, tot i això, quan des de la llei s’ha estat una mica més generós en la ponderació, s’ha vist que el percentatge de la donació s’eleva una tercera part.
La relació entre el donant i el receptor ha experimentat canvis que la llei actual obvia
“El terror d’Hisenda no hauria de ser aquest: el cost fiscal del sector és de 700 milions, però la inversió és de 1.500”