La meva mare no em deixa
Fa unes setmanes, en una entrevista que Maria de la Pau Janer (8TV) li va fer, Sandro Rosell va parlar del projecte de presentar-se a les eleccions municipals de Barcelona. Com que encara no s’ha acabat de decidir, va confessar que un dels obstacles per ser (o no) candidat era, textualment, “la meva mare no em deixa”. Incrèdula, Janer li va fer repetir la resposta i va aprofitar per elogiar-li la franquesa i la sensibilitat a l’hora de parlar de l’esposa, les filles, els germans i els pares. L’argument de Rosell anteposava la lleialtat familiar a qualsevol convicció ideològica. Si, amb el suport dels votants, aconseguia accedir a l’alcaldia, per força hauria de prendre decisions polèmiques, i la seva mare no podria anar cada dia al mercat i, com em consta que fa, xerrar tranquil·lament amb els paradistes i els venedors de tota la vida. Rosell no suportava la idea que algú pogués insultar-la, criticar-la o interpel·lar-la amb vehemència, potser perquè és el que li va passar com a president del FC Barcelona. De fet, quan va dimitir de manera abrupta, una de les raons manifestades per justificar-se va ser la pressió gairebé criminal que patia la família i, en concret, la seva mare.
A 8TV Rosell es va expressar amb una naturalitat ingènua que, seguint els mecanismes primaris d’identificació televisiva, em va recordar les vegades en què, de nen i d’adolescent, la meva mare va fer valer la seva autoritat per no deixar-me fer no una, sinó centenars de coses. No m’estendré sobre els greuges traumàticament acumulats i feliçment superats d’aquella època: tot el que es pugui explicar sobre els dilemes i tensions maternofilials està condensat en la lletra de la cançó La mare que canta Dyango. Sobretot en l’estrofa en què, quan veu que el fill descarrila i malbarata les oportunitats
Per bé i per mal, el poder d’influència de les mares sobre els fills ha evolucionat
que li dona la vida, la mare, “tapant-li els defectes que té”, l’aconsella i el guia “pel camí del treball i del bé”. D’adult, aquelles prohibicions severes i explícites van evolucionar fins a convertir-se en sofisticades recomanacions. Potser perquè no eren decisions tan transcendents i públiques com presidir el Barça o aspirar a l’alcaldia de Barcelona, no vam arribar mai a situacions d’ultimàtum. Després, passats els anys, molts dels que vam ser fills descobrim que, com a pares, ni sabem ni podem aplicar el poder de les mares d’abans a la nostra descendència ganàpia. No solament no tenim cap autoritat per prohibir-los res sinó que, si se’ns acut intentar-ho, els esperonem a fer tot el que els voldríem prohibir o, en casos més extrems, els induïm a sermonejar-nos sobre la decadència dels vincles familiars he ter o patriarcals, aportar-nos als tribunals per assetjament maternal (amb demanda de danys i perjudicis inclosa) o, pitjor encara, a clavar-nos una pallissa.