Rigoberta rima amb apoteosi
La cantant catalana agita el Palau Sant Jordi en el seu adeu temporal
Hauria omplert el recinte fins i tot sense l’afegitó especial que serà l’última vegada que se la veurà en escenaris durant un temps indeterminat. ella és rigoberta bandini, i el recinte, el Palau sant Jordi (segons els organitzadors, ple amb 15.000 incondicionals). i és que ahir a la nit hi va actuar per primera vegada com a colofó de tres anys d’activitat sense pausa, uns quants mesos després de passar-s’ho d’allò més bé al Cruïlla. Aquest cop, a més, Paula ribó arribava a la cita com a presentació a la seva ciutat del seu primer àlbum, La emperatriz. el vespre es presentava intens i feliç. i per agitar l’encanteri sonor i ambiental van exercir de teloners els Ladilla rusa, aquest transgressor, crític ( Todos los días lo mismo) i hilarant duo de montcada i reixac. en aquesta tornada als escenaris barcelonins després del bany de diversió i música estiuenc, bandini va oferir al llarg d’una hora i mitja el que ja es coneix de la seva proposta, és a dir, una generosa combinació de diversió, producció escènica i qualitat interpretativa. i després, esclar, un repertori que va delectar l’entregada afició en què va transitar per la seva més aviat curta carrera sonora en què no van faltar els seus hits ja generacionals en boca, cor i cap de totes i tots, començant per Ay mamá ( amb ampli cor i pits en l’aire inclosos) i Perra, però sense oblidar la multicorejada Julio Iglesias. va arrencar el xou, això sí, amb un altre dels seus himnes, In Spain we call it soledad, un inici amb el turbo a ple rendiment: “in spain we say: ‘it’s amargura’. in spain we say: ‘ Ay, me desangro’. in spain we say: ‘Qué coño hago’. va aparèixer acompanyada per
un equip instrumentista brillant, electrònic i molt eficaç encapçalat pel seu col·lega dins i fora de l’escenari esteban navarro. i amb un nombrós cos de ballarines, i també la seva cosina belén barenys en tasca d’ocasional i
embarassada corista –brutal a Perra rap–. o una convidada com Amaia romero, amb qui va donar vida a Así bailaba, el seu particular homenatge a Los payasos de la tele. i, parlant de tributs, a destacar un popurri de fragments d’Eres tú, de mocedades; Como yo te amo, de raphael, o La la la, de massiel.
Paula ribó va aparèixer amb ulleres de sol i una bata blanca desbordant brillantina, peça que es va acabar traient per mostrar el look de col·legiala que tant l’ha caracteritzat fins i tot abans del seu boom. en un repertori previst de 17 temes, amb dos blocs de bisos, la catalana va reviure cançons dels seus inicis, va sumar les novetats incorporades a La emperatriz (com la molt aplaudida Canciones de amor a ti, dedicada al seu fill) i algun tall de tempo una mica més reposat amb guitarra acústica com A todos mis amantes.
També hi va haver espai per a alguns temes en català, com la immortal Qualsevol nit pot sortir el sol, de sisa, o Aviam què passa, que van cohabitar amb les anglosaxones In Spain..., The fuck fuck fuck poem o Too many drugs, tema aquest últim amb què estava previst abaixar el teló. nit de diversió, alliberament i música. Qui ho supera?