“Cal mentir i ser molt hipòcrita a la vida”
Cesc Gay estrena ‘Historias para no contar’, una comèdia coral que indaga les relacions d’amistat i de parella
Després de l’enorme èxit d’aquella surrealista reunió entre dues parelles de veïns a Sentimental (2020), en què Cesc Gay adaptava al cinema la seva obra teatral Los vecinos de arriba, el director català torna a posar-se darrere de la càmera per oferir-nos ara un collage d’històries sobre situacions que reflecteixen la incapacitat de l’ésser humà per controlar les seves pròpies emocions. I és que Historias para no contar està formada per cinc relats independents que narren moments en què tots ens podem sentir identificats pel que fa a les relacions d’amistat o de parella. L’origen del guió va començar a gestar-se fa una dècada, quan Gay rodava Una pistola en cada mano, una altra pel·lícula d’estructura episòdica. “M’agraden molt les històries curtes, aquella va funcionar molt bé i em vaig quedar amb ganes de repetir. Amb les plataformes, l’espectador ha establert un vincle amb les sèries a través de l’episodi curt. I això és una cosa que he volgut fer aquí en clau d’humor”, explica el cineasta a La Vanguardia. “Tenia diverses històries acumulades en aquest to una mica lamentable de gent que fem el que podem amb la nostra vida quan ens relacionem amb tot el tema emocional i sentimental. I et demanes: per què he fet això o no ho he fet?, per què he dit allò o no?”. Gay ha comptat amb un elenc interpretatiu que seria el somni de tot director i que inclou des de Maribel Verdú i Anna Castillo fins a Antonio de la Torre, Chino Darín, José Coronado, María León i Nora Navas passant per Quim Gutiérrez, Alexandra Jiménez, Àlex Brendemühl, Eva Reyes i Alejandra Onieva. “Va ser un rodatge molt ràpid”, recorda sobre una pel·lícula que ha volgut indagar “en el que hi ha darrere de cada persona, tot el que amaguem”.
El cineasta, que el que més va
lora en una relació “és l’honestedat, saber que comptes amb aquesta persona”, comenta que sempre que surt a sopar intenta intuir el que es cou al seu voltant. “De vegades sents frases i observes com la rep l’altre; amb les parelles passa molt, també amb els amics i la família. És molt interessant la mirada sobre això, perquè és d’aquests moments del que estem fets, i no del que fem veure”.
Per l’autor d’En la ciudad, “tots sortim al matí amb la nostra millor cara per defensar el dia, és la que necessitem per funcionar”. “Quan em diuen que la gent és hipòcrita i menteix, jo penso: per
descomptat! Només faltaria... És que s’ha de mentir molt i ser molt hipòcrita a la vida perquè, si no, la gent l’únic que faria seria barallar-se. Encara bo que mentim. Diràs a la gent el que realment penses? Mentir vol dir respectar l’altre. Tothom fa el que pot”. I remet immediatament al personatge d’Alexandra Jiménez, una actriu que va a un càsting i s’hi troba dues companyes (Verdú i Navas) amb qui fa temps que no es veuen. Tot el que es diuen són mentides. “O el que passa amb el personatge de Coronado, amb aquella cosa tan orgullosa i masculina”, esgrimeix sobre el paper de l’actor, un escriptor madur que s’ha encapritxat d’una exalumna amb qui vol anar a viure, fins que descobreix que ella no està per la feina.
Se sent Gay identificat amb algun dels seus personatges? “No en soc gaire conscient quan escric, almenys en aquesta pel·lícula, que és tan variada i coral. Però sí que és cert que quan escrius et nodreixes de tu mateix i del que tens al voltant”. Historias para no contar va tenir l’estrena mundial al Festival de Toronto, un certamen que juntament amb el de Sant Sebastià “és dels llocs on he crescut com a director”. El realitzador de Truman comenta que tant Sentimental com aquesta, Historias para no contar, que estrena avui, han suposat un pas en la seva carrera cap a la comèdia, tot i que ara està escrivint el guió de la seva nova pel·lícula, que serà “més dramàtica”. De l’excel·lent collita de cinema espanyol d’aquest 2022 opina que “amb tantes estrenes seguides anem molt de bòlit. En parlava fa poc amb l’Isaki Lacuesta i el Jaume Balagueró. Donem poc temps a la gent perquè pugui anar a veure la nostra feina perquè s’acumula tot i, al final, ens destorbem els uns als altres. Crec que no anem al ritme adequat per a l’espectador. Però és el que hi ha i és efecte de la pandèmia”.
“Amb tantes estrenes seguides ens destorbem; no anem al ritme adequat per a l’espectador”