Costa, acusat de protegir la filla del dictador d’Angola, Isabel dos Santos
Les memòries de l’exgovernador del Banc de Portugal desencadenen un escàndol
Les selves d’Angola van constituir un dels escenaris clau de l’enderrocament de l’estado novo, el règim dictatorial portuguès que va durar 48 anys. Al Portugal dels últims lustres la que va ser la seva possessió africana més important és una jungla ètica, com es veu en l’escàndol desencadenat per les acusacions a les memòries de l’exgovernador del Banc de Portugal contra el primer ministre, António Costa. El culpa d’intentar interferir en la gestió d’un banc per protegir Isabel dos Santos, la filla corrupta de l’exdictador, amb l’argument que “no es pot tractar malament la filla d’un president d’un país amic”.
Quan al juliol l’exdictador José Eduardo dos Santos va morir a Barcelona, el Portugal oficial va expressar la seva pena amb lloes a l’autòcrata que va manar a Angola entre el 1979 i el 2017. Fins i tot l’ex primer ministre i avui secretari general de l’ONU, António Guterres, es va declarar “trist” per la mort sense condemnar la situació dels drets humans al país africà durant la gestió de Dos Santos. En aquesta mateixa línia, l’actual president lusità, Marcelo Rebelo de Sousa, va anar a Luanda a l’enterrament. Tampoc no va fer cap retret, i es va centrar en el caràcter “decisiu” del difunt en les relacions amb Portugal.
L’enorme empremta angolesa a Portugal, i sobretot la rellevància que van tenir les inversions d’Isabel dos Santos en els durs temps del rescat financer, pesa en aquesta legitimació de facto d’un règim no democràtic que ara continua amb João Lourenço. Però sí que hi va haver algunes crítiques a l’exdictador del Bloc d’Esquerra; de l’exdiputat João Soares, fill de Mário Soares, o d’Ana Gomes, exparlamentària europea, tots dos socialistes.
Precisament a les memòries de l’exgovernador del Banc de Portugal Carlos Costa, escrites pel periodista Luís Rosa, se situen en el context de la intervenció de la gestió del Banco BIC les denúncies que havia fet Gomes a Brussel·les. Acusava Isabel dos Santos de tenir una fortuna, que va arribar a ser la més gran d’una dona africana, obtinguda de manera irregular, com anys més tard confirmaria l’escàndol de Luandaleaks, la filtració de documents que van mostrar com hauria saquejat la petroliera pública Sonangol abans de ser cessada com a presidenta.
El 12 d’abril del 2016, segons s’explica al llibre O governador, Carlos Costa va comunicar a Isabel dos Santos i al seu soci Fernando Teles que s’havien d’apartar de la gestió del BIC. Es va tractar d’una trobada molt tensa. “A Isabel dos Santos no li va agradar la recomanació del governador. Habituada des de sempre a la veneració de les autoritats angoleses, la filla gran de José Eduardo dos Santos estava en l’auge del seu poder”, s’afirma a l’obra.
Aquesta espoliadora d’un dels països amb més taxes de pobresa del món va buscar els màxims suports possibles. I llavors va ser quan, segons Carlos Costa, hi va haver la trucada del primer ministre, el socialista António Costa, perquè el Banc de Portugal no la tractés malament. Al llibre s’afirma, de tota manera, que aquest gest podia haver constituït una compensació per decisions no favorables a l’empresària, en la pugna que va mantenir amb CaixaBank pel control del BPI.
O governador és un llibre ple de mentides i mitges veritats, afirma António Costa, que considera que les paraules dedicades a ell són “ofensives del meu bon nom, de la meva honra i de la meva consideració”. Va anunciar que ja té un advocat per prendre accions legals. Per la seva banda, l’antic màxim responsable del
“No es pot tractar malament la filla del president d’un país amic”, va dir Costa a l’exgovernador
Banc de Portugal insisteix en la seva versió. Va revelar un SMS d’aquest mes del primer ministre en què, matisant el contingut de la conversa del 2016, segons Carlos Costa confirma l’existència de la intromissió.
Ja havien esclatat altres escàndols a Lisboa per tractes de favor polítics i fins i tot judicials a membres de la cleptocràcia de Luanda, però a Portugal no s’havia fet mai tan visible la seva jungla ètica d’Angola com en aquesta batalla de Costa contra Costa.