Míssils a l’ànima
Els nazis van robar la idea del pulsoreactor inventat per Ramon Casanova per crear el temible míssil final, el V-1? A l’enginyer i pacifista català li va fer mal la fundada sospita en un duel, ciència i guerra, que arriba fins a Ucraïna
Aquesta és la història d’un home que va obrir les pàgines d’una revista i no les va poder tornar a tancar. Una història del passat que, més que del passat, ens parla del present i del futur.
A finals del 1944 l’enginyer i inventor Ramon Casanova i Danés va obrir un exemplar de la revista The Illustrated London News i va quedar estupefacte. Aquelles pàgines el van acompanyar fins a la mort, el 1968.
“Encara recordo el meu avi ensenyant-me-les”, em diu una de les seves netes, Marta Cervelló.
Ensenyant-li els gràfics on la revista disseccionava amb detall els budells del V-1, el primer míssil de creuer de la història.
El propulsor d’aquest míssil –creat pels nazis en un desesperat intent final per canviar el rumb de la guerra a favor seu– era massa semblant al seu pulsoreactor, al que ell va inventar i va patentar quan tenia 25 anys, el 1917. El V-1 feia servir moltes vàlvules d’admissió d’aire i el seu funcionava només amb una, però el principi era exactament el mateix.
Era possible tanta casualitat? Casanova el va inventar per propulsar cotxes i avions a favor del progrés humà, i el costat fosc del món ara el feia servir –denunciava l’inventor– per a “propòsits homicides”.
“Com pot ser que una cosa que el 1917 s’estava a punt d’acabar s’abandonés i que els alemanys hagin aconseguit la glòria històrica d’aquell descobriment que no els correspon?”, es preguntava un any després de llegir la revista, amb les ferides del V-1 encara calentes, en una conferència que va fer a l’Institut Francès de Barcelona sobre el seu pulsoreactor i el míssil nazi. “Amb propòsits homicides”, insistia.
Nascut en una família de metal·lúrgics de Campdevànol, el 1917 va dirigir el taller on l’Hispano-Suiza –associada amb la seva família– fabricava a Ripoll peces capdavanteres per als seus prestigiosos automòbils (al Ramon li van acabar dient el boig de la Hispano).
Catalanista i pròxim al socialisme de Serra i Moret, el jove inventor era part de la Tercera Catalunya, la que no va estar còmoda ni amb la CNT-FAI ni amb el franquisme. El 1936 es va exiliar a França i va trobar feina a l’aeronàutica Devoitines de Tolosa de Llenguadoc, fàbrica que el 1943 acabaria requisada pels nazis.
“Després de l’ocupació alemanya de tot França, el meu avi va tornar a Barcelona. A Devoitines va quedar la patent del seu pulsoreactor. Ell era autodidacte, no tenia cap títol, i aquella patent era la seva credencial”, diu la Marta.
Així és com un artefacte inventat per al bé –verificat sobre raïls al seu taller (va triomfar, i la prova és que va trencar una paret) i també verificat sobre un cotxe rodant per un pendent de Ripoll– va acabar llançat pel mal com a míssil sobre Anglaterra i Bèlgica.
I, com a les grans històries, aquesta també passa per les estrelles. Una de les seves filles –la Josette– es va casar amb un pilot militar dels Estats Units i va acabar vivint a Huntsville (Alabama). Lligada a l’origen de la NASA, era la ciutat on va treballar el mític enginyer aeroespacial alemany Von Braun, que primer va fer el míssil V-2 per a Hitler, i després, coets llunàtics per a la NASA.
Anys més tard, un enginyer de l’equip de Von Braun que encara era viu –el professor Pratshoffer–, va confirmar a la Josette les sospites. La mateixa agència espacial nord-americana va deixar constància del fet als plafons del museu que té a Huntsville: el concepte dels dos pulsoreactors és “sorprenentment semblant”.
Com no havien d’afectar a l’inventor les pàgines d’aquella revista?
Com no havien de fer mal a l’humanista que, en l’exili, va traduir al català On Liberty, de John Stuart Mill? “Pregunta’t si ets feliç –va escriure Mill– i deixaràs de ser-ho”.
“És amb el temps que he anat entenent el dolor que sentia el meu avi”, confessa avui la Marta.
L’essencial d’aquesta història no és saber si els nazis li van copiar l’invent o si tot va ser una coincidència sorprenent. El que fa intemporal aquesta història no és la part tècnica. És la part humana. És la tristor que va amarar l’inventor i humanista amb l’única sospita de qui li va robar el seu disseny de pau i per a quina finalitat: els míssils V-1 van matar més de sis mil éssers humans, la gran majoria civils.
“El meu avi no es va aïllar mai de les conseqüències socials dels seus invents”, em diu un altre net, el Jordi, que explica la fascinant biografia del seu avi a Fills del ferro (Curbet Edicions).
“És infinitament trist –insistia Casanova a la seva conferència del 1945– que els grans salts de la tècnica es facin en temps de guerra, amb sacrificis irreparables de material humà”.
I aquesta infinita tristesa continua sent, potser més que mai, el pulsoreactor del progrés humà.
Quins salts tècnics esquarteradors avui de cossos humans a Ucraïna serviran perquè els cossos de demà visquin amb més plaer?
Si sobrevivim, esclar.
Quins avenços tècnics que avui esquarteren cossos a Ucraïna serviran perquè la humanitat progressi?