On són els agressors?
La protesta de Barcelona aglutina dones d’edats i de procedències diverses
Quatre amigues porten una pancarta que diu: “Tothom coneix una dona maltractada, però ningú un agressor”. I justament això és el que es pregunten: “On són els agressors?”. Elles ho saben bé, ja que no tenen cap objecció a admetre que elles mateixes són víctimes de violències masclistes. Coneixen els seus agressors. Tenen noms i cognoms. Són avis, pares i fills, però sembla que no existeixin. Senten ràbia, però no pas desesperança, si no, no estarien recorrent un il·luminat passeig de Gràcia de Barcelona cridant a plens pulmons: “Sola, borratxa, vull arribar a casa”.
A casa també hi vol arribar una jove trans que fa hores que és al carrer i que du un cartell lila que demana a crits respecte. “Soc dona, no soc el teu fetitxe”. La seva inseparable quadrilla l’anima a quedar-s’hi mentre ballen al ritme de la batucada. La purpurina acolorida de les cares combina amb les estrelles nadalenques i el lila que inunda tota la multitud.
Es llegeixen cartells que clamen el final de les violències masclistes (dels feminicidis, de les agressions sexuals, de l’assetjament...). També hi ha dones que mostren amb rostre seriós “el masclisme mata” i altres que alcen amb orgull les cartolines que demanen a crits
una cosa tan bàsica com caminar sense por pels carrers.
Lila, porpra i violeta, la gamma cromàtica és diversa. Com també ho són les presents. Hi ha àvies, mares i netes. Manifestants tan petites que algunes ni tan sols caminen i van en motxilles enganxades al cor de les seves mares. Un batec que ressona cada vegada que llegeixen a les notícies que el nombre d’agressions ateses a l’hospital Clínic de Barcelona ha augmentat un 51% respecte a l’any passat. O quan a una mare li arrabassen el que més volen, un fill. La violència vicària, un dels actes més atroços i més vils que s’emporta els éssers més indefensos del planeta.
També senten indefensió les dones migrants que van a la manifestació. Onegen banderes de l’Iran clamant llibertat i hi ha col·lectius de dones que demanen l’abolició de la llei d’estrangeria. “Aplaudeixin i aplaudeixin, no deixin d’aplaudir! La llei d’estrangeria s’ha d’abolir”, “Treball de la llar, explotació corporal” i altres càntics més habituals com “Papers per a totes”. Tot i que porten un micro, amb les seves veus n’hi ha prou perquè se les senti allà on sigui necessari. El més difícil serà que se les escolti.
Altres dones, per contra, tenen clar qui volen que les escolti: la ministra d’Igualtat Irene Montero. “No volem reduccions de penes, que els violadors paguin les condemnes”, no deixen de cridar una vegada i una altra, amb el megàfon a la mà.
Precisament, quatre manifestants del Baix Llobregat, que són mares i també àvies, conversen sobre el que va passar dijous a l’hemicicle, quan una diputada de Vox va vociferar insults masclistes a la ministra d’Igualtat. Es mostren incrèdules amb la permissivitat d’aquesta violència al faristol mateix del Congrés dels Diputats. “Com no s’han de sentir impunes els agressors si es normalitzen aquests actes?”, es pregunten les activistes. Els fa feredat l’avanç de l’extrema dreta i que es normalitzin situacions que fins fa poc semblaven impensables.
Recorden amb afecte la històrica manifestació del 8-M del 2018, quan milers i milers de dones van omplir els carrers de tot Espanya per cridar que ja n’hi havia prou. Demanen a les joves que no deixin escapar l’onada feminista que van crear entre totes. Porten anys dins el moviment feminista, anant a tallers i concentracions, i recorden que veure tanta gent diversa avui aquí els reafirma que “no estem soles” i que “juntes som més fortes”.c
Les més veteranes demanen a les joves que no perdin l’impuls de l’onada feminista del 8-M del 2018