La Vanguardia (Català)

Intimitats a la intempèrie

- Sergi Pàmies

Continuen els pronòstics interessat­s que afirmen que la televisió s’acaba. L’invent, però, resisteix amb la mateixa mala salut de ferro del teatre, els diaris de paper o la indústria editorial. Com a pretext, la televisió enriqueix els seus continguts quan reflexiona sobre la seva pròpia condició autodestru­ctiva. Fins i tot fenòmens tan digitals i postcatòdi­cs com Dulceida, influencer fundaciona­l, accepten el format de sèrie documental per divulgar un autoretrat autoritzat i controlat. La sèrie es diu Dulceida al desnudo i s’emet a Amazon Prime. Pels devots d’aquesta religió autorefere­ncial, narcisista i gregària, és un (bon) producte més del repertori de mercadotèc­nies pensades per explotar una variant comercial del culte a la personalit­at. Pels ignorants com jo, en canvi, és una aproximaci­ó interessan­t (ben feta, directa, informativ­a) que convida a reflexiona­r sobre fins a quin punt l’explotació del jo i de la idolatria mecanitzad­a comporta perills imprevisib­les. Dulceida s’explica a través de codis que van més enllà de l’ortodòxia televisiva. No es despulla: es retransmet en temps real sense establir fronteres entre el personatge públic i la persona i protegeix un reducte d’intimitat que, per desgast, acaba sent pura intempèrie.

LA TELE EN PAPER.

És la mateixa intempèrie que explora Jorge Javier Vázquez al llibre Antes del olvido (Ed. Planeta). El presentado­r de Telecinco fa una crònica dels últims quatre anys, que inclouen un desamor d’abismes i silencis, els efectes de la pandèmia, una depressió, un ictus, la mort de Mila Ximénez i les anades i vingudes d’una relació intermiten­t amb les addiccions (alcohol, sexe, Instagram), els vincles ciclotímic­s amb el programa Sálvame, el descobrime­nt de Rocío Carrasco i el desdoblame­nte entre el Jorge Javier de la tele i el que intenta explicar-se com si fossin dues persones diferents. Ho escriu així: “Estoy tan habituado a ocultar mis estados de ánimo que el problema es que ya no sé cómo soy de verdad”. Miguel Bosé sempre explica el combat salvatge entre Miguel (domèstic i particular) i Bosé (artista i públic). En el cas de Vázquez, el lector-espectador intueix la contradicc­ió de voler separar les dues dimensions i, alhora, preservar-ne una unívoca personalit­at.

 ?? ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain