Ja és llegenda
Fa uns anys, quan la premsa va comunicar per error la notícia de la seva mort, Hans Magnus Enzensberger, que llavors tenia noranta anys, va enviar a les redaccions un poema en què prometia que, quan de debò se n’anés, ho faria per l’aire, agafat a un paraigua. “Des del vostre punt de vista / semblaré més i més petit / fins que hagi desaparegut”, va anunciar. “No deixaré res més –va anticipar– que una llegenda”.
És difícil exagerar els mèrits de l’autor d’El dimoni dels nombres, que va ser, en paraules de Knut Cordsen, “l’autoritat intel·lectual més determinant, reconeguda i escoltada de la República Federal d’Alemanya”. Enzensberger ja va parlar a finals de la dècada de 1950 de les transformacions socials i econòmiques que el turisme de masses estava produint a Europa; poc després, sobre la immigració als països occidentals, un tema amb què encara avui sembla que alguns tenen dificultats. Va contribuir a la creació de l’excepcional Die andere Bibliothek de l’editorial Aufbau. Va ser part del Gruppe 47 (Heinrich Böll, Ingeborg Bachmann, Ilse Aichinger, Günter Grass, Peter Bichsel, Uwe Johnson, Peter Weiss, Siegfried Lenz...).
Va formar part del moviment estudiantil i de l’Oposició Extraparlamentària de què van sorgir, entre d’altres, els Verds alemanys. Li van concedir el prestigiós premi Büchner quan només tenia trenta-tres anys, i, amb el temps, tots els altres premis europeus de rellevància, fins i tot el Príncep d’Astúries, l’any 2002.
El 1972 va escriure El curt estiu de l’anarquia, una “vida i mort” de Buenaventura Durruti; com molts altres llibres seus, El curt estiu de l’anarquia va ser publicat en espanyol per Anagrama, amb l’editor de la qual va mantenir un vincle de mig segle, i en català per Virus.
Enzensberger va passar de l’esquerra revolucionària a la contemplació irònica, un trànsit no del tot infreqüent entre els intel·lectuals de la seva generació i del qual serveixen de testimoni les dues revistes que va dirigir, Kursbuch i Transatlantik. Va traduir César Vallejo i Pablo Neruda, Federico García Lorca i Denis Diderot, a qui sempre va considerar el seu mestre. El 1984, en un assaig radial sobre el pensador francès, Enzensberger es va preguntar què és un intel·lectual i què ha de fer i què pot fer. Però era una pregunta retòrica, naturalment. La resposta és als seus llibres i a la seva extraordinària trajectòria, que, com va anticipar, ara ja és llegenda.