Un covard insuperable

Tots els que hem escrit el sintagma “cadira de rodes” en un text literari sabem que haurà de superar l’escrutini d’un tipus de lector amb les ulleres graduades per llegir històries de superació. La societat genera esportistes tan admirables com Isidre Esteve, que ens té bocabadats d’aquí a Dakar. També la ficció s’apunta a aquest gènere narratiu de la superació. Només cal veure la requesta que tenen les obres d’Albert Espinosa o recordar èxits de taquilla tan aclaparadors com la comèdia francesa Intouchables. Aquella barreja esbojarrada de Pigmalió i Superman va arrasar fa deu anys afegint una cadira de rodes glamurosa a l’ascensor social d’un cuidador immigrant. Ara la discapacitat ja ha entrat en el temari narratiu, entre altres coses perquè els afectats, els familiars i els professionals han aconseguit donar-li una certa visibilitat social. El protagonista de la novel·la El covard de Jarred McGinnis (Periscopi, en traducció d’Anna Llisterri) ho lamentaria perquè troba que anar en cadira de rodes dona una invisibilitat ideal per poder robar impunement en un supermercat. Jarred McGinnis ha escrit una novel·la abracadabrant protagonitzada per un noi anomenat Jarred McGinnis condemnat a anar pel món en cadira de rodes després de patir un accident de trànsit. Sí, l’autor també va patir-ne un als 21 anys, també va en cadira i descriu la seva experiència, però aquest detall macabre no tindria cap valor si McGinnis no hagués estat capaç de construir una bona novel·la que supera la clàssica història de superació.

L’accident, en el qual mor la seva acompanyant, és un big bang emocional. Jarred és a les portes de l’infern i els seus únics plans de futur passen per tornar a casa de son pare, vidu, a qui no veu des de fa deu anys. Dos fils narratius alternen amb encert la conflictiva represa de la convivència en el present i un seguit d’episodis del passat ens permeten recompondre els antecedents de la vida d’aquests dos homes sols. De mica en mica anem descobrint la trencadissa que va provocar la mort de la mare, la pujada sobtada de nivell en el pantà d’alcohol en el qual ja xipollejava feliç la parella i les fugides de signe oposat que van protagonitzar els dos germans: el gran, casat i amb feina, cap a un jardí perfumat i el petit cap a l’empudegat fons del pantà. El Jarred que encara pot caminar fuig de casa el mateix dia que acompanya el pare a una reunió d’Alcohòlics Anònims, descrita magistralment, i la inèrcia li dura deu anys d’anar a la deriva fins que la patacada l’asseu. El lector que porti posades les ulleres graduades de la superació farà bé de treure-se-les per llegir El covard de més a prop. La novel·la aconsegueix la proesa de ser divertida sense fer concessions i deixa escletxes a l’esperança, belles com orquídies, sense falses promeses de felicitat. Molt estimulant.

McGinnis ha escrit una novel·la abracadabrant que supera les històries de superació